“Un matí, quan Gregor Samsa es despertà d’uns somnis agitats, es trobà al
llit, transformat en un insecte monstruós. Estava gitat d’esquena, dura com una
closca ara, i, alçant un poc el cap, es va veure la panxa, combada i marró,
segmentada per unes durícies arquejades. Al capdamunt, a punt d’esvarar-se’n
del tot avall, el cobertor s’hi aguantava a males penes. Una multitud de cames,
llastimosament fines en comparació amb la resta del cos, li espurnejaven davant
dels ulls, desvalgudes”.
Aquest text correspon al llibre “la Metamorfosi” de Kafka. Hi ha moltes
valoracions sobre aquesta obra que l'autor mai va voler que sortís a la
llum. Alguns diuen que la metamorfosi és un símbol de la seva marginació
personal, que la vida de l’autor estava buida d’un treball significatiu, de
l’amistat, de l’amor físic o de la lleialtat familiar. Tant se val, en aquesta
obra l’autor ens presenta a un ésser humà desvalgut que ha d’enfrontar-se a la
vida des d’una condició insignificant i desvalguda.
Si ens centrem en un altre escriptor txec, Milan Kundera, en la seva obra
“la insuportable lleugeresa de l’ésser”, ens presenta l’ésser humà establint
l’equilibri entre la lleugeresa o la pesadesa de la càrrega que cadascun portem
damunt nostre, entenent que la càrrega més pesada ens apropa a la realitat i a
la intensitat de la plenitud de la vida, mentre que la lleugeresa simbolitza la
insignificança i, per tant, la irrellevància.
Hi ha l’evidència que estem formats per una sèrie de capes, la més
primària connecta amb els nostres més íntims desitjos: la vida, el desig, la
procreació o la mort. Una altra capa es fonamenta en la relació amb el nostre
entorn. Per tal de conviure hem d’adquirir un seguit de formalitats que ens
permeti mimetitzar-nos amb la societat. Finalment, hi ha una altra capa en la
qual aboquem totes aquelles coses que som capaços d’imaginar o de crear. Aquí
és on sorgeix la figura del creador, de l’artista, tant en la literatura com en
qualsevol de les manifestacions artístiques.
Aquesta darrera és la que ens ha permès crear obres tan belles com les
catedrals gòtiques, els frescos de la Capella Sixtina, les pintures de Fortuny
o les pintures negres de Goya.
Darrere de cada obra hi ha una concepció del món unida a la vivència individual
d’una persona. La unitat envers el tot. El cas és que, un cop creada una obra,
ja es fixa en la ment d’aquells que la perceben com una realitat inherent al
nostre món, formant part d’aquella consciència col·lectiva que pregonava Carl
Jung.
Enfront d’un món que s’enfonsa davant dels nostres ulls on sembla que hem
col·locat a psicòpates amb poder de decisió global i que semblen voler
arrossegar-nos a un desastre on no es té en compte el valor de la persona i de
l’individu, on perdem la capacitat de generar empatia envers l’altre, el
diferent, qui serà aquell que ens salvi d’aquesta obra destructiva?
Arribats a aquest punt percebem que la creació s’albira com a oponent de la
destrucció. L’art és creació, és màgia, ens ajuda a entendre el món, ens
resignifica i ens ajuda a valorar els nostres actes així com a mostrar la
nostra pròpia lleugeresa davant dels altres. L’art ens dona una visió del món
crítica, però sempre positiva, entenent aquest positivisme com un camí de
futur, un lloc al qual dirigir-se i que ens acollirà sense cap dubte ni
recança.
L’art és un camí, és una mirada nítida cap al futur, és una projecció de la
nostra imatge amb un desig de continuar vivint i creant. L’art és vida.
La destrucció no és cap camí, és un carreró sense sortida.
Només l’art ens salvarà de la barbàrie.
Luis
Bolívar
