Com podem observar, la gravetat de l’error és relativa i està condicionada
al resultat que s’espera. En 1910, l’explorador Scott va cometre un error fatal
quan va calcular la quantitat de menjar que els seus homes necessitarien durant
la seva expedició al Pol Sud. Les racions eren insuficients i els
expedicionaris van morir de gana donat que disposaven de 3000 calories diàries
menys de les que necessitaven.
D’altra banda, altres errors ens han permès gaudir d’unes millors condicions
de salut i de vida. Un exemple el tenim en Alexander Fleming que va tornar de
vacances i no havia netejat el laboratori abans de marxar. Va descobrir en un
dels seus plats petri una mena de floridura que va destruir el seu cultiu
d’estafilococ. Això va representar un estímul per ell que el va portar a
analitzar aquesta floridura que era capaç
d’aniquilar bacteris. Això va ser clau per la invenció dels antibiòtics
que tantes vides han salvat.
Sense errors no tindríem la torre de Pisa, la sacarina, el microones, la
coca-cola, els llumins, el velcro, les patates chips, els raigs X, el post-it,
la quinina o l’Ecce Homo de Borja que tant de turisme ha aportat al poble.
Ens trobem en una societat que no suporta l’error, que considera aquest com
un fracàs, però l’error té dues cares i, sobretot, sense error difícilment
arribarem a la solució d’un problema. Diuen que Edison va necessitar més de
1000 intents per construir una bombeta, fins al punt que un deixeble seu li va
dir per què persistia en fabricar una bombeta. Edison li va contestar que allò
no eren fracassos, eren 1000 maneres de com no s’ha de fer una bombeta.
En canvi, a l’escola tradicional sembla que l'única possibilitat de
triomfar sigui només encertant la resposta correcta, oblidant que cada persona,
cada alumne pensa per si mateix i requereix tot un camí de treball i de prova
per arribar a trobar les solucions que poden resoldre un problema, solucions
que poden ser molt diverses.
Hem de sortir d’aquest mena de societat que ens vol uniformes, que tot ho
caracteritza per tal que tothom treballi de la mateixa manera i trobi la
solució a un problema que, moltes vegades ens ve donada.
La diversitat en totes les seves maneres aporta varietat i riquesa. No es
tracta només de diversitat cultural, en el llenguatge o en les capacitats. Es
tracta de la diversitat en la manera d’actuar o en la de resoldre una situació.
No hem de mirar només el resultat sinó la manera d’arribar-hi. La
uniformització en l’actuació també acaba sent una uniformització en el
pensament, cosa que va molt en contra de la llibertat en tots els seus àmbits:
creatiu, d’expressió i de pensament.
Curiosament, molts dels grans artistes han destacat precisament per sortir
del camí marcat i generar noves creacions que, posteriorment, han esdevingut
nous camins per les generacions d’artistes que vingueren darrere.
Només queda apostar pel lliure albir i per la nostra capacitat d’errar en
llibertat.
Lluís
Bolívar
