AIXÒ NO ÉS UNA IMPROVISACIÓ

De la mateixa manera que René Magritte, el 1929, va fer la representació d’una pipa posant a sota el text “Ceci n’est pas une pipe”, he de dir, amb gran dol del meu cor, que això que llegeixo no és una improvisació. La justificació que donava Magritte era molt diàfana. Per molt que pensem que aquella imatge representava una pipa, mai es podria omplir de tabac com una de veritat. La meva excusa és diferent: fa temps que rondino i dono voltes a un tema que em té una mica preocupat.

Tot ve al cas d’una deplorable escena que va tenir lloc fa dies al Congrés dels Diputats, on una diputada d’un partit xenòfob i masclista acusava la ministra d’Igualtat de no tenir més mèrits que el de conèixer el seu home, un altre polític molt conegut.

El fet que sigui una dona qui emet aquestes menyspreables comparacions agreuja més el cas, ja que demostra fins a quin punt tenim interioritzat que els únics mèrits de les femelles consisteixen en ser la parella de, com si no tinguessin capacitat de raciocini per sí mateixes.

El menyspreu cap a la dona és una cosa que creiem haver superat, però continua latent, demostrant que formem part d’una societat insegura on la meitat de la població, encara avui dia, té por de l’altra meitat i intenta relegar-la a un segon terme, només apta per a tasques domèstiques i figuratives.

Convé, per això, recordar el paper d’algunes d’aquestes dones que s’han silenciat al llarg de la història. Hauríem de saber que:

-         Avui no tindríem wifi sense Hedy Lamarr, una gran actriu però millor científica, que va descobrir que els senyals  que guiaven als torpedes de l’Armada dels Estats Units eren molt fàcils d’interferir. Les autoritats americanes, en aquell moment li van aconsellar que es dediqués a la seva faceta d’actriu per promoure la venda de bons de   guerra. Trigarien anys a donar-se compte de la importància d’aquell descobriment.

-         Lise Meitner va ser una científica que va treballar amb Otto Hahn i va calcular l’energia alliberada en la fissió nuclear. Otto va guanyar un Premi Nobel per aquest descobriment, mentre que a ella no li van tenir en compte.

-         Margaret Keane, pintora de figures caracteritzades per tenir els ulls grossos, que va descobrir que el seu home les venia assegurant ser ell l’artista. La cosa va acabar en divorci i judici favorable a la pintora, com no podia ser d’altra manera.

-         Berthe Morrisot, pintora impressionista que va atreure Manet a l’impressionisme. Malgrat haver exposat en totes les exhibicions impressionistes va ser criticada i no reconeguda.

-         Nellie Bly, gran periodista, de les de veritat, d’investigació. Després de publicar-se “la volta al món en 80 dies” de Juli Verne, va agafar una maleta i va fer la volta a la Terra en tan sols 72 dies, 6 hores i 11 minuts.

Hi ha molts més casos, però amb aquests exemples tenim una mostra per ser conscient que el fet de néixer dona no et fa menys valuosa i, d’altra banda, el fet de ser home no et dona dret a determinar el valor dels altres. Tots dos gèneres són les dues cares d’una mateixa moneda. Dues cares inseparables que formen part del que podem anomenar ésser humà.

Tinguem unes bones festes de Nadal amb els éssers humans estimats.

 

                                                                      Luis Bolívar

TOT ESPERANT LA FI DEL MÓN

 

TOT ESPERANT LA FI DEL MÓN

Després de dos anys de pandèmia i, quan ja començàvem a veure la llum després d’un llarg túnel, ara ens hem topat amb una inesperada guerra. O..., potser no tan inesperada.

Com tothom sap, hi ha un macabre pla traçat que començava amb el virus, continuava amb la guerra i tindria la seva continuïtat en l’apocalipsi zombi, la invasió extraterrestre i, com a colofó final, la caiguda del meteorit. Això ho saben fins i tot els nens petits.

Però hi ha hagut un fet inesperat que ha actuat com a revulsiu i que ha llençat enlaire aquestes idees apocalíptiques. I no és altre que la separació del Piqué i la Shakira. Aquesta notícia és la gran sorpresa de tota la cadena de successos catastròfics que, com un precís engranatge, ens marcaven i condicionaven el dia a dia.

Com és possible que el Piqué i la Shakira s’hagin separat, amb la bona parella que feien?, com ha estat possible aquesta sorprenent notícia? I, sobretot..., com poden passar coses que no estaven previstes en l'imaginari col·lectiu?

Això recorda una mica a aquell poema de Kavafis que es deia “esperant els bàrbars”. Ningú feia res perquè havien d’arribar els bàrbars i tothom els esperava. Tot estava preparat per la seva arribada. La gran paradoxa va ser que els bàrbars no van arribar i la gent aleshores es queixava: “què serà de nosaltres ara sense bàrbars?

Doncs això mateix podem pensar i hem d’actuar en conseqüència. Hem de deixar d’esperar noves catàstrofes que ens mostraran una i mil vegades pels mitjans de comunicació, dits d’altra manera “menjacocos massius”. Hem de donar l’esquena a aquest malèvol pla orwellià orquestrat per aquells que, casualment, no creuen en les catàstrofes, però programen el nostre dia a dia deixant-nos una visió fosca del nostre món.

La clau per combatre això es troba en l’acció: hem de cantar, hem de riure, hem de relacionar-nos, hem de pintar i fer tantes i tantes coses que sabem fer; no obstant això, les havien deixat a un costat, tot esperant la fi del món.

La creativitat és una arma poderosa per lluitar contra aquesta mena de tristesa melancòlica que ens envaeix quan mirem les notícies. Amb la creativitat podem fer, podem inventar un altre món, imaginar una altra societat, concebre altres universos i establir les bases per a una millora significativa en aquest on ens trobem.

No cal esperar que els esdeveniments vinguin a determinar la nostra agenda. Com a individus podem fer moltíssimes coses. Però, a més, tenim la capacitat de reunir-nos en grups tan meravellosos com a “l’illa dels safrà” on l’aportació de cadascú crea unes sinergies capaces de convertir un simple sopar en un meravellós banquet on la llum de les estrelles il·luminen els somnis de cadascú dels presents dotant a l’esdeveniment d’una aura màgica i irrepetible.

 

Luis Bolívar

 

 

 

L'harmonia en el paisatge japonès

L’harmonia en el paisatge japonès

日本の風景の中の調和

Nihon no fūkei no naka no chōwa

S’apropen les festes de Nadal i tothom corre desesperat a realitzar les compres i regals, a gastar els diners que tant ens ha costar de guanyar i que són el preu de la nostra esclavitud actual. No en som conscients però aquesta desesperació, aquest estress autogenerat i potenciat per les grans companyies comercials, sostenen un sistema caòtic que porta al planeta al seu esgotament en quant a recursos naturals i, tanmateix, al seu col·lapso. Cal que vingui una nena d’un altre país, la tan criticada i injuriada Greta Thunberg, per recordar-nos que si no prenem fermes decisions per frenar el canvi climàtic, ens carregarem el món. També ens ve a recordar que el món en que vivim no ho tenim en propietat sinó que és un préstec que fem servir al llarg de la nostra vida. És un regal que hem de conservar per generacions futures.

Quan tanta gent, especialment dependents de determinats interessos comercials,  la critiquen vol dir que alguna cosa bona té. Té l’habilitat de despertar moltes consciències, destapar els interessos que s’amaguen darrera de determinades campanyes i això, a molts els hi fa mal. “Ladran, luego cabalgamos”. Senyal de que anem pel bon camí.

Aquest estrès, aquest neguit constant que manifestem cada dia, fruit d’aquesta estranya forma de vida que ens allunya de la natura i ens deshumanitza, és un indici de que hem  deixat pel camí alguns dels aspectes més preuats com a éssers que formem part d’una cosmogonia. Cada vegada més ens n’allunyem a passos de gegant.

Potser ens caldria una reflexió, tornar a l’origen de tot plegat. Intentar formar part d’aquesta comunió amb la natura de la qual formàvem part i que es reflectia tant en la forma de vida dels nostres avantpassats com en el seu art.

En algunes cultures ha existit la tradició d’intentar trobar a partir de la meditació una via intuïtiva i directa que pretén arribar a cert estat mental previ al despertar espiritual o nirvana. És un tipus de budisme que es centra en el cultiu de la ment o meditació. No en va, en el budisme mahayana es troba l’origen de la paraula zen, que és l’abreviació de zenna, que és la pronunciació japonesa de la paraula xinesa chánnà, que té l’origen en la paraula sànscrita dhiana, que significa meditació.

Fruit d’aquesta manera de veure el món, sorgeix al Japó el Sumi-e, pintura monocromàtica a tinta.  Va ser introduïda per monjos budistes zen i va créixer en popularitat fins al seu màxim esplendor durant el període Muromachi. El seu mestre més talentós va ser Sesshu, a mitjans dels segle XV.

La pintura japonesa no permet retocs. La pinzellada realitzada és permanent. Es caracteritza per ser una expressió basada en interioritzar l’esperit propi de la natura i en expressions pures. En l’espontaneïtat i agilitat de l’artista resideix el traçat amb el pinzell, sense vacil·lar. La tinta, presentada en barretes sòlides, es frega sobre una pedra porosa i llisa, mentre es va barrejant aigua, fins a obtenir la intensitat desitjada. A la tinta s’afegeix aigua i es barreja pacientment durant mitja hora en moviments circulars fins al punt de formar una tinta cremosa, que després s’ha d’utilitzar més o menys aiguada i permetrà aconseguir infinitat de grisos o negre pur. És aquest també el temps per al metsuke (exercici de concentració). L’artista focalitza i centra la seva ment. Es prepara mentalment per a alliberar l’expressió interna del seu ésser, harmonitzant ment, esperit i cor en un sol punt: el present.

L’art de la pintura sumi-e intenta captar l’essència de l’objecte, eliminant la façana externa. Pretén captar l’esperit i interioritzar-lo en espontanis i senzills traços carregats de vida.

Deixem de banda les preocupacions, aparquem les compres de Nadal i fem un metsuke a la nostra vida.

Bon Nadal

Lluís Bolívar 

ELECCIONS

Arriba el moment de les eleccions, un moment desitjat pels polítics que intenten rendibilitzar la seva ocupació d’una cadira durant 4 anys per saber si la seva postura tant ideològica com física, ha estat encertada i seran nominats una altra vegada a tan preuat tresor. El personal, de manera innocent fa una elecció i, per tant, els dona una oportunitat, ocasió que alguns aprofiten per aferrar-se a la cadira de les maneres més insospitades possibles. El fet d’estar a l’aparador els assegurarà un premi de continuïtat en la seva tasca de vendre fums i jugar amb les il·lusions de la gent.

Otto von Bismarck, que d’això entenia una bona estona, comentava al respecte que “mai es menteix tant com abans de les eleccions, durant la guerra i desprès de la cacera”.

Però aquestes no són totes les eleccions que ens trobem al llarg del nostre viatge. En la vida, quan triem un camí, quan fem una elecció, sovint no som conscients de que deixem de fer-ne d’altres.

 Podem imaginar un territori amb múltiples camins que es creuen. No sabem on ens porta cadascú però de manera continua fem eleccions de tal manera que el nostre itinerari al llarg de la vida va variant en funció de les seleccions que anem realitzant. Aristotil deia que l’elecció, no la casualitat determina el nostre destí.

Algunes vegades al llarg de la historia una opció escollida ha determinat un fet històric de gran transcendència. Un exemple el tenim en Hernán Cortés que va conquerir Mèxic perquè abans va cremar les naus i es va quedar sense cap possibilitat que no fos la victòria. Un altre exemple diferent el tenim en Adolf Hitler que volia ser pintor i es va presentar dues vegades a les proves d’accés de l’Acadèmia de Belles Arts de Viena. És probable que el món hagués canviat si arriba a aconseguir el seu desig.

Afortunadament, no totes les eleccions que fem al llarg de la vida són tan transcendentals a nivell històric però sí que ho són a nivell personal: tenir uns amics determinats, formar part  d’un grup artístic com l’illa del safrà, tenir parella, seguir una dieta determinada, etc. Per tot això, nosaltres som el resultat de les nostres eleccions.

Per acabar, potser cal fer referència a l’empresari i escriptor Ben Horowitz, que va dir: “sovint qualsevol decisió, inclòs la decisió incorrecta, és millor que cap decisió”

                                                           Luis Bolívar

CANVIS

Som en temps de canvis, temps en que el que s’imagina etern no dura més que la flama d’un llumí, el que vol guanyar un mundial marxa abans que la pilota comenci a rodar, el que arriba a ministre deixa el càrrec abans de començar i el que vol governar sense tenir en compte el poble veu com el seu xiringuito es desmanega i s’esvaeix com un somni impossible.

Aquests temps accelerats, de canvi, em recorden la vella cançó de Bob Dylan, de total actualitat avui en dia, en la qual deia: “veniu escriptors i crítics, que creieu saber-ho tot. Cal tenir els ulls oberts i canviar si canvia el món. No correu tampoc massa. La ruleta està girant. Ningú no pot saber el lloc on pararà. Vigileu, qui perd avui guanyarà segur demà. Perquè els temps estan canviant”.

I els temps canvien. I els pantalons que s’havien de cosir perquè estaven esgarrats, avui s’han d’esgarrar per anar a la moda. I l’escola que tancava les seves portes quan acceptava uns alumnes que havien de rebre uns coneixements, avui les ha d’obrir per tal de sortir a la vida. I aquells nens que quedaven exclosos de la mirada social, avui són els que ens observen sense jutjar però els que ens indiquen el camí a seguir.

Els canvis estan a tot arreu però sovint confonem canviar amb el fet d’anar ràpid i estar a la moda. Fer coses diferents de les que fèiem perquè sembla que avancem cap a una situació més novedosa i, per tant, més guai. Com deia aquell cantant de la nostra joventut, avui també molt de moda per cert: “no és això, companys, no és això”.

Canviar no vol dir necessàriament fer coses diferents, vol dir evolucionar en un procés individual de maduració i de certeses que ens mostren un món que pot ser possible. Quan som capaços de veure aquesta possibilitat, aleshores ja som capaços de realitzar la tasca de transformació que es requereix. Ja no trobem acceptable que determinats hàbits de comportament que han estat habituals en èpoques anteriors continuïn marcant el nostre camí.

Quan ets capaç de veure l’amistat en l’acceptació de l’altre independentment de les seves creences o idees, quan t’alegres de l’èxit dels companys i pateixes amb els seus problemes, quan no ets qüestiones la integritat de l’altre i veus en la seva diversitat un enriquiment de tots nosaltres és quan te n’adones que has canviat i que aquest canvi interior obté una resposta en el teu entorn.  

L’illa del safrà és la suma de la interiorització del canvi de cadascú de nosaltres. En l’illa cada persona té un món per mostrar, cada projecte és un repte compartit, cada desig és una il·lusió col·lectiva i la positivitat és la benzina que ens porta a aconseguir els objectius proposats. La creativitat és el nostre particular motor del canvi, la mateixa que ens fa apreciar en una textura la delicada imatge d’una rosella o transformar una taca en el pausat aleteig d’una papallona. No sempre canviar vol dir fer coses diferents sinó mirar les coses amb uns altres ulls.

                                                                        Luis Bolívar

LA LLIBERTAT DE L'ART

Després dels tràgics fets succeïts aquests dies a Barcelona un és conscient que resulta molt més fàcil destruir que construir i que, com deia Teilhard de Chardin, nosaltres som el nostre pitjor enemic. Ningú pot destruir la Humanitat sinó la Humanitat mateixa.

L’odi és una emoció que es retroalimenta creant més odi, generant una espiral que l’únic que fa es treure el pitjor de tots nosaltres i introduir-nos en un forat fosc on emocions com l’amor, la compassió i la bondat queden automàticament exclosos.

És per això que resulta molt gratificant que, després d’una tragèdia com la que ens ha colpit, la gent torna a emprendre les rutines adquirides al llarg dels anys per tal de manifestar que la vida continua i que nosaltres som els encarregats de donar-li corda. De la mateixa manera que les activitats que realitzem de manera diària ens donen seguretat i ordenen la cosmovisió del nostre particular univers, l’art és un refugi personal que ajuda a donar forma a un món més global a partir de les nostres idees, percepcions, emocions i sensacions.

La manifestació artística és un tresor que ajuda a créixer a l’individu i a la societat. Cal protegir-la perquè actua sobre l’entorn com una ona expansiva. Sorgeix de la ment de l’artista i es fabrica amb les entranyes, allà on els sentiments i les emocions no estan edulcorades. A partir d’aquí es dona a conèixer i es projecta a la col·lectivitat arribant a ser interioritzada per la resta de població. Ens ajuda a identificar-nos amb els demés i a assumir que formem part d’una cultura determinada.

L’art és un antídot contra una societat anestesiada  tant en la ment com en l’esperit, dinamitza la societat i genera sinergies que no fan altra cosa que fer-la avançar cap a un terreny positiu, un terreny on la creativitat i la llibertat tenen molt a dir. L’art pot ser dolç i exquisit, o impertinent i provocador, trencant les barreres que contínuament són col·locades per aquells que volen una societat endormiscada i dòcil. La varietat en les manifestacions artístiques és una mostra de la heterogeneïtat de la societat. No cal estar encasellat com a artista per fer art. Tothom disposa de les seves dosis de llibertat, de ganes i de creativitat per intentar col·laborar en aquella mirada que ens enriquirà com a persones.

La imaginació és una eina tan poderosa que difícilment es pot dir que no sigui real. Tot el que existeix ha estat imaginat amb anterioritat. Per tant, utilitzem la nostra imaginació per crear una societat millor. Davant d’aquells que fan servir la intolerància com una eina per situar-nos en un terreny fosc, l’art ens ajuda a pujar la freqüència i alçar les expectatives buscant una llum que ens il·luminarà.

L’art és creativitat.

L’art és llibertat.

L’art és vida.

L'arbre nu

L’ARBRE NU

Obra de la col·lecció de Lluís Bolívar

El gebre i la neu cobreixen el sòl,

formant un mantell fred de somnis blanquejats.

El silenci i la quietud s’ensenyoreixen del paisatge.

Només l’assossegat discórrer de l’aigua del riu,

I un únic arbre nu, desposseït de les seves fulles,

aporten una harmoniosa nota de color a l’entorn.

                                                         Lluís Bolívar

CONSCIÈNCIA

Diuen els savis que tenir fe no vol dir creure cegament sinó tenir la certesa absoluta sobre alguna cosa. Jo, que sóc home de poca fe, tenia en canvi la certesa absoluta de que avui em tocaria fer una petita improvisació en aquest sopar de final de curs i d’inauguració de l’exposició “Consciència”.

En aquesta societat tan accelerada, els registres i les impressions sobre el món es realitzen de manera ràpida. La nostra memòria és capaç de retenir una imatge icònica en mil·lisegons, de tal manera que la persistència de la informació, base de la memòria icònica, es converteix en un magatzem sensorial.

El nostre univers està format per una sèrie d’icones que determinen la nostra cosmovisió particular. Quan entrem a Cal Massó, amb l’exposició que ens ocupa podem observar una sèrie d’imatges i de conceptes que contribueixen a enriquir aquest univers tan particular que tenim.

Paisatges espectaculars, tempestes deslligades, boscos màgics, mirades que escruten l’espectador i tot un seguit de temes que ja formen part del nostre petit, però no per això menys important, món.

Si algú vol saber qui és el responsable d’aquesta avinença, se li pot dir que aquest és el resultat de l’elaboració continuada i sentida d’un estrany grup d’éssers que s’amaguen sota l’epígraf de l’illa del safrà, una societat limitada que es troba sota la batuta de l’Agustina Sobrino.

I què té d’estrany aquesta societat? Veureu, en un taller de pintura la gent arriba, pinta i marxa. En aquest taller la gent no arriba: ja hi són. Ben bé no saps ni com ni de quina manera però, en qualsevol moment pot aparèixer, per alguna de les múltiples portes, qualsevol dels seus components.

La gent no pinta: crea i fa art, un art que surt del cor i de les entranyes. Són capaços de fer una creació amb una pedra, amb un sac de patates o amb qualsevol altre objecte que la casualitat (que no existeix) i el bon enteniment de l’artista creguin convenients.

Finalment, la gent no marxa perquè, inclús quan no hi són, la seva essència roman en forma d’obra d’art. Quan passeges per les estàncies d’aquella curiosa illa notes la presencia dels seus components, de manera que quan observes les seves obres, estàs veient la seva ànima.

És per això que si arribes a un lloc del qual no saps el nom, veus unes obres que desprenen un halo màgic i una sensació de benestar t’envaeix, alegra’t perquè has arribat a l’Illa del Safrà.

                                                        Lluís Bolívar

                                                        Juny 2016

EDUCART

Desembre 2015

De la mateixa manera que hi ha autors i escriptors que són capaços de crear mons imaginaris i fantàstics donant veu a tot un univers literari, resulta fàcil imaginar que pugui existir un altre univers paral·lel on les paraules puguin adquirir una significació diferent omplint de nou contingut, vells conceptes. A fi de comptes, la física quàntica, cada dia ens aporta més informació de la possibilitat real d’un univers simultani.

Si nosaltres desgranem aquest nou vocabulari, sens dubte, una de les paraules que resultarien de gran interès seria “educart”, un concepte que ballaria entre el món de l’educació i l’art, cosa molt curiosa però amb la qual batallem, dia rere dia, a l’illa del safrà.

Però, quin seria el contingut d’aquesta innovadora paraula? Evidentment, no es referiria només al fet de desenvolupar o perfeccionar les facultats i aptituds de la persona, tampoc es referiria al fet de dirigir o ensenyar els altres. Educart faria referència al fet d’aprendre a través de l’art i de projectar-se per mitjà d’ell. Tindria en consideració les actituds i les aptituds, la creativitat i les sensacions partint de la interpretació del món a partir de les emocions i els sentiments. En la consideració de que l’individu està format per esperit, ànima i cos, cada individu desenvoluparia les seves capacitats enfrontant-se a l’art i, per tant, a la vida.

Aquesta estranya teoria, digna de les més estudiades investigacions sistèmiques del mètode Wardolf, les posem en pràctica, de manera habitual en el nostre petit univers de l’illa del safrà. Aquí les teories esdevenen realitats per màgia quàntica, els mons es creen i es regeneren de forma sorprenent, la inspiració esdevé l’energia creativa que necessitem com l’aire que respirem.

I és aleshores, davant l’observació d’aquest conglomerat de belles creacions quan el gran poeta Jesulín d’Ubrique, fruit d’un desig de crear noves paraules en la seva particular aportació creativa exclamaria allò de:

-         Solo dos palabras: Im presionante.

Final de la darrera temporada

De la mateixa manera que, en una cursa accelerada de Messi, aquest va deixant assentats a terra els rivals mentre encara la porteria per fer l’enèsim gol, el temps, en una accelerada cursa, va deixant enrere  els mesos fins que arriba aquell que posarà fi a totes aquelles històries viscudes al llarg de l’any.

Les elevades temperatures d’aquests dies ens recorden que s’apropa l’estiu i, amb ell, finalitza una altra temporada  artística del nostre taller. Afortunadament, el guionista que hagués de descriure les vicissituds de la mateixa no és el psicòpata de la sèrie Joc de trons. En aquest cas el final seria molt diferent al que ens ocupa avui.

Costa d’imaginar que un altre curs ha passat deixant en l’aire una fina capa de tristesa i melancolia pels esdeveniments passats i pel temps futur que hem de recórrer sense tenir al costat aquells companys tan especials que configuren un taller tan artístic.

M’imagino que, si hagués un espia que volgués copiar l’èxit  artístic d’aquest grup tan complex que munta i desmunta exposicions a ritme mensual només cal que analitzi els whatsapps de l’illa del safrà, que circulen en totes direccions i es creuen amb una complicitat i dificultat difícil de seguir:

-          Perquè aquest any fem el sopar en dimecres i no en dijous com sempre?

-          Les coses canvien.

-          Quadre guanyador del Premi Arnau de Palomar 2015.

-          L’ha guanyat perquè l’artista ha posat el símbol del facebook al quadre.

-          Pio, d’acord, però insisteixo, perquè aquest canvi? Les decisions no son coses sinó fets.

I així, missatge rere missatge, te n’adones que aquest és un grup ben peculiar, que la seva lògica consisteix en la seva total falta de lògica i que, si vols establir quines són les causes que fan d’aquest taller un lloc tan creatiu i on les mateixes relacions entre companys esdevenen obres artístiques conceptuals, només cal que arribis a l’illa, en barca o autobús. Un cop allà la olor de la creació, la visió dels sons i el so de l’art en el sentit més ple, ompliran els teu ésser, transformant la teva percepció del món. És aleshores quan entendràs el perquè del tot plegat.

La resta, conscients de la teva transformació, ens limitarem a dir: “Benvingut a l’illa del safrà”

L'empremta de la natura

El temps, còmplice necessari de l'entorn, vesteix el paisatge de variats i acolorits mantells. Blanques pinzellades imaginen un paisatge nevat. Un blau cobalt ens trasllada a un llac discret que desapareix sota un bosc nevat. Les alberedes entollades fan una barreja pictòrica entre l'aigua, el sol i la terra formant una gama de colors càlids. Les fulles que cauen dels arbres resulten uns punts de colors que criden l'atenció en un paisatge despullat.

La suma dels elements generen unes imatges úniques, que resten a la nostra retina. És en la seva variada combinació on trobem desenvolupada la creativitat de la natura. A mida que passa el temps, d'aquells paisatges només ens queda la seva empremta.

L'illa del safrà

Una illa és una zona de terra ferma, més o menys gran, rodejada totalment per una massa d’aigua, i d’una grandària més petita que un continent. D’altra banda, el safrà és una planta conreada del gènere Crocus dins la família Iridàcia i també l’espècia que s’obté de les parts femenines (estigma i estil) de la flor d’aquesta planta. Paraula de wikipèdia.

Si ens atenem a aquesta descripció que, com acostumen a ser totes aquelles descripcions, enciclopèdiques i un tant asèptiques, hauríem de deduir que ens trobem en un lloc aïllat, rodejat per un entorn difícil de travessar i on els seus habitants, es dediquen a plantar crocus sativus per tal d’obtenir un producte depurat com és el safrà.

Dit d’aquesta manera, sembla una mica estrany dedicar unes paraules a aquesta tribu tan curiosa com són els habitants de l’illa del safrà, dignes exemples per sortir qualsevol dia en un documental de la 2 o del 33 després del telenotícies.

Però vet aquí que, si ho penses bé, no va tan desencaminada la descripció de la wikipèdia  per tal de definir aquests elements tan particulars que poblen aquell petit territori. Un espai envoltat per un ambient molt espès i, fins i tot hostil de valors i interessos diferents, que no formen part de la cultura dels habitants de l’illa. Aquests, només entenen de la generositat, de l’amistat, de l’ajuda i de l’altruisme.

D’altra banda, el safrà, resulta una espècia conreada amb molta cura, amb la finalitat d’extreure d’ella el màxim profit a nivell colorant i medicinal. De la mateixa manera aquells curiosos habitants de l’illa són conreats amb molta cura per una infatigable jardinera, la incombustible Agustina de la Mancha, per tal que aquells colors, aquelles formes i aquelles creacions que hi són a dins del cervell d’aquesta  bona gent  puguin manifestar-se de forma física i generar unes obres riques en creativitat i conceptualitat . Unes obres que puguin representar les capacitats i possibilitats artístiques dels habitants de l’illa, generant un entorn ric en aquells elements que fan de la convivència un art i de la creativitat una necessitat.

                                                           Lluís Bolívar

L'illa del safrà

La nit es presenta desapacible. El fred recorre els carrers amb un bonus extra que li permet allargar al màxim la seva gèlida funció. La veu d’una ràdio carrinclona anuncia la darrera crisi, la número 54 en el que portem d’any. Una mena de fredor i de tristesa desacomplexada acompanya els passos  dels vianants.

Curiosament, és quan arribes a un vell i destartalat edifici, digne del millor quadre de Maria  José o de Pio si estigués en ruïnes, que aquesta sensació varia. Uns sorolls d’indole molt variada surten pels aixafats vidres de les finestres. La curiositat empeny a pujar les fosques escales i a picar a la porta.

Aleshores, les coses canvien. Aquell gèlid fred es converteix en una càlida i agradable acollida. El món gris que deixes enrere es transforma en un multicolor i divertit espai que sembla canviar a cada instant. Com si del món màgic d’Avatar es tractés observes que les sensacions que arrossegaves abans d’entrar per la porta es transformen en unes altres de diferents. Sorprès trobes que la cooperació és la màxima a seguir, que la companyonia és un valor en alça, que la diversitat és enriquidora i que la creativitat és una màxima a seguir per tot el grup.

Mentre penses en això comences a sentir retalls de converses:

-          Doncs jo posaria l’estufa petita que escalfa més ja que la gran necessita refrigerar per tal d’escalfar el conducte que porta al termòstat imprescindible per produir una transformació necessària de l’entorn calorífic...

-          Pues yo me voy a hacer el té.

-          A veure si pintes els  cuadres que els marcs ja els tens.

-          Por si a alguien le interesa hay pastas en la cocina.

El més curiós és que mentre tenen lloc aquests discursos la creativitat fa l’efecte sobre tot el grup. Els paisatges es recreen amb gran colorit, les taques comencen a agafar forma... D’altres no, les fades i gnoms es manifesten en l’habitació i el tòrcul, implacable, arrasa amb tot allò que es troba per produir un efecte alquímic de transformació.

El resultat de tot això és una obra rica, variada, productiva i encisadora. Una obra que és capaç de realitzar una màgica transformació. Observes sorprès la vida que apareix allà on havia un paper en blanc.

És aleshores quan penses: “ Crisi?, quina crisi?”.