EDUCART

Desembre 2015

De la mateixa manera que hi ha autors i escriptors que són capaços de crear mons imaginaris i fantàstics donant veu a tot un univers literari, resulta fàcil imaginar que pugui existir un altre univers paral·lel on les paraules puguin adquirir una significació diferent omplint de nou contingut, vells conceptes. A fi de comptes, la física quàntica, cada dia ens aporta més informació de la possibilitat real d’un univers simultani.

Si nosaltres desgranem aquest nou vocabulari, sens dubte, una de les paraules que resultarien de gran interès seria “educart”, un concepte que ballaria entre el món de l’educació i l’art, cosa molt curiosa però amb la qual batallem, dia rere dia, a l’illa del safrà.

Però, quin seria el contingut d’aquesta innovadora paraula? Evidentment, no es referiria només al fet de desenvolupar o perfeccionar les facultats i aptituds de la persona, tampoc es referiria al fet de dirigir o ensenyar els altres. Educart faria referència al fet d’aprendre a través de l’art i de projectar-se per mitjà d’ell. Tindria en consideració les actituds i les aptituds, la creativitat i les sensacions partint de la interpretació del món a partir de les emocions i els sentiments. En la consideració de que l’individu està format per esperit, ànima i cos, cada individu desenvoluparia les seves capacitats enfrontant-se a l’art i, per tant, a la vida.

Aquesta estranya teoria, digna de les més estudiades investigacions sistèmiques del mètode Wardolf, les posem en pràctica, de manera habitual en el nostre petit univers de l’illa del safrà. Aquí les teories esdevenen realitats per màgia quàntica, els mons es creen i es regeneren de forma sorprenent, la inspiració esdevé l’energia creativa que necessitem com l’aire que respirem.

I és aleshores, davant l’observació d’aquest conglomerat de belles creacions quan el gran poeta Jesulín d’Ubrique, fruit d’un desig de crear noves paraules en la seva particular aportació creativa exclamaria allò de:

-         Solo dos palabras: Im presionante.

Final de la darrera temporada

De la mateixa manera que, en una cursa accelerada de Messi, aquest va deixant assentats a terra els rivals mentre encara la porteria per fer l’enèsim gol, el temps, en una accelerada cursa, va deixant enrere  els mesos fins que arriba aquell que posarà fi a totes aquelles històries viscudes al llarg de l’any.

Les elevades temperatures d’aquests dies ens recorden que s’apropa l’estiu i, amb ell, finalitza una altra temporada  artística del nostre taller. Afortunadament, el guionista que hagués de descriure les vicissituds de la mateixa no és el psicòpata de la sèrie Joc de trons. En aquest cas el final seria molt diferent al que ens ocupa avui.

Costa d’imaginar que un altre curs ha passat deixant en l’aire una fina capa de tristesa i melancolia pels esdeveniments passats i pel temps futur que hem de recórrer sense tenir al costat aquells companys tan especials que configuren un taller tan artístic.

M’imagino que, si hagués un espia que volgués copiar l’èxit  artístic d’aquest grup tan complex que munta i desmunta exposicions a ritme mensual només cal que analitzi els whatsapps de l’illa del safrà, que circulen en totes direccions i es creuen amb una complicitat i dificultat difícil de seguir:

-          Perquè aquest any fem el sopar en dimecres i no en dijous com sempre?

-          Les coses canvien.

-          Quadre guanyador del Premi Arnau de Palomar 2015.

-          L’ha guanyat perquè l’artista ha posat el símbol del facebook al quadre.

-          Pio, d’acord, però insisteixo, perquè aquest canvi? Les decisions no son coses sinó fets.

I així, missatge rere missatge, te n’adones que aquest és un grup ben peculiar, que la seva lògica consisteix en la seva total falta de lògica i que, si vols establir quines són les causes que fan d’aquest taller un lloc tan creatiu i on les mateixes relacions entre companys esdevenen obres artístiques conceptuals, només cal que arribis a l’illa, en barca o autobús. Un cop allà la olor de la creació, la visió dels sons i el so de l’art en el sentit més ple, ompliran els teu ésser, transformant la teva percepció del món. És aleshores quan entendràs el perquè del tot plegat.

La resta, conscients de la teva transformació, ens limitarem a dir: “Benvingut a l’illa del safrà”

L'empremta de la natura

El temps, còmplice necessari de l'entorn, vesteix el paisatge de variats i acolorits mantells. Blanques pinzellades imaginen un paisatge nevat. Un blau cobalt ens trasllada a un llac discret que desapareix sota un bosc nevat. Les alberedes entollades fan una barreja pictòrica entre l'aigua, el sol i la terra formant una gama de colors càlids. Les fulles que cauen dels arbres resulten uns punts de colors que criden l'atenció en un paisatge despullat.

La suma dels elements generen unes imatges úniques, que resten a la nostra retina. És en la seva variada combinació on trobem desenvolupada la creativitat de la natura. A mida que passa el temps, d'aquells paisatges només ens queda la seva empremta.

L'illa del safrà

Una illa és una zona de terra ferma, més o menys gran, rodejada totalment per una massa d’aigua, i d’una grandària més petita que un continent. D’altra banda, el safrà és una planta conreada del gènere Crocus dins la família Iridàcia i també l’espècia que s’obté de les parts femenines (estigma i estil) de la flor d’aquesta planta. Paraula de wikipèdia.

Si ens atenem a aquesta descripció que, com acostumen a ser totes aquelles descripcions, enciclopèdiques i un tant asèptiques, hauríem de deduir que ens trobem en un lloc aïllat, rodejat per un entorn difícil de travessar i on els seus habitants, es dediquen a plantar crocus sativus per tal d’obtenir un producte depurat com és el safrà.

Dit d’aquesta manera, sembla una mica estrany dedicar unes paraules a aquesta tribu tan curiosa com són els habitants de l’illa del safrà, dignes exemples per sortir qualsevol dia en un documental de la 2 o del 33 després del telenotícies.

Però vet aquí que, si ho penses bé, no va tan desencaminada la descripció de la wikipèdia  per tal de definir aquests elements tan particulars que poblen aquell petit territori. Un espai envoltat per un ambient molt espès i, fins i tot hostil de valors i interessos diferents, que no formen part de la cultura dels habitants de l’illa. Aquests, només entenen de la generositat, de l’amistat, de l’ajuda i de l’altruisme.

D’altra banda, el safrà, resulta una espècia conreada amb molta cura, amb la finalitat d’extreure d’ella el màxim profit a nivell colorant i medicinal. De la mateixa manera aquells curiosos habitants de l’illa són conreats amb molta cura per una infatigable jardinera, la incombustible Agustina de la Mancha, per tal que aquells colors, aquelles formes i aquelles creacions que hi són a dins del cervell d’aquesta  bona gent  puguin manifestar-se de forma física i generar unes obres riques en creativitat i conceptualitat . Unes obres que puguin representar les capacitats i possibilitats artístiques dels habitants de l’illa, generant un entorn ric en aquells elements que fan de la convivència un art i de la creativitat una necessitat.

                                                           Lluís Bolívar

El llenguatge del fred

           Una gèlida massa d’aire fred s’escampa entorn el paisatge aixecant la boira que, de manera insistent, havia aconseguit estendre el seu domini al llarg del dia.

          A mida que el núvol es va aixecant, capa a capa, mostra les sorpreses d’un paisatge que la boira, en un desig de vana possessió, havia intentat amagar a ulls avariciosos.

          El riu, glaçat, arrossega amb gran pesar, plaques de gel que es resisteixen a ser traslladades. En el seu reflex es pot apreciar les altes columnes d’un exercit en formació que, de manera atapeïda, semblen segellar l’entrada al bosc per tal de conservar la puresa immaculada de l’indret.

         La natura, com si d’un regal de Nadal es tractés, vesteix els arbres amb petits flocs de neu que donen al conjunt un aspecte de festa amb multitud de petites estrelles.

         Aquest petit espai del bosc mostra en tota la seva plenitud quin  és el llenguatge del fred.

L'illa del safrà

La nit es presenta desapacible. El fred recorre els carrers amb un bonus extra que li permet allargar al màxim la seva gèlida funció. La veu d’una ràdio carrinclona anuncia la darrera crisi, la número 54 en el que portem d’any. Una mena de fredor i de tristesa desacomplexada acompanya els passos  dels vianants.

Curiosament, és quan arribes a un vell i destartalat edifici, digne del millor quadre de Maria  José o de Pio si estigués en ruïnes, que aquesta sensació varia. Uns sorolls d’indole molt variada surten pels aixafats vidres de les finestres. La curiositat empeny a pujar les fosques escales i a picar a la porta.

Aleshores, les coses canvien. Aquell gèlid fred es converteix en una càlida i agradable acollida. El món gris que deixes enrere es transforma en un multicolor i divertit espai que sembla canviar a cada instant. Com si del món màgic d’Avatar es tractés observes que les sensacions que arrossegaves abans d’entrar per la porta es transformen en unes altres de diferents. Sorprès trobes que la cooperació és la màxima a seguir, que la companyonia és un valor en alça, que la diversitat és enriquidora i que la creativitat és una màxima a seguir per tot el grup.

Mentre penses en això comences a sentir retalls de converses:

-          Doncs jo posaria l’estufa petita que escalfa més ja que la gran necessita refrigerar per tal d’escalfar el conducte que porta al termòstat imprescindible per produir una transformació necessària de l’entorn calorífic...

-          Pues yo me voy a hacer el té.

-          A veure si pintes els  cuadres que els marcs ja els tens.

-          Por si a alguien le interesa hay pastas en la cocina.

El més curiós és que mentre tenen lloc aquests discursos la creativitat fa l’efecte sobre tot el grup. Els paisatges es recreen amb gran colorit, les taques comencen a agafar forma... D’altres no, les fades i gnoms es manifesten en l’habitació i el tòrcul, implacable, arrasa amb tot allò que es troba per produir un efecte alquímic de transformació.

El resultat de tot això és una obra rica, variada, productiva i encisadora. Una obra que és capaç de realitzar una màgica transformació. Observes sorprès la vida que apareix allà on havia un paper en blanc.

És aleshores quan penses: “ Crisi?, quina crisi?”.  

Pequeños secretos

            Charlas apresuradas, risas sin freno, encuentros de amigos y compañeros, bromas y otros comportamientos espontáneos se producen a las puertas de la ermita de Misericordia que, engalanada y preparada, recibe en su dia grande, queriendo presentar el aspecto más coqueto para tan lúcida ocasión.

            La oleada de personal, que comprende las edades más variopintas, inunda la plaza de la ermita, a últimas horas de la tarde, mostrando un paisaje de movimiento constante. Si fuera observado desde arriba diríase que es un hormiguero en el que se ha decidido celebrar un día de fiesta.

            Padres expectantes llevan a hombros a sus pequeños vástagos para que puedan observar una parte de su pasado cultural que pasará a formar parte de su futuro social.

            Las colles de diables  circulan entre el gentío que, con alegre algarabía, cede su espacio para que vayan ocupando posiciones estratégicas.

            Las bestias completan el escenario que forma la entrada de la ermita. Estos días, de forma generosa, han decidido dejarse ver para deleite de los pequeños y curiosidad de los adultos.

           Como un espía que no deja de observar su objetivo, analizo la riqueza escenográfica que me ofrece el entorno. Cámara en mano me encuentro fotografiando aquellos detalles que me parecen significativos. A menudo, las mejores fotografías no están relacionadas necesariamente con los aspectos más característicos de la fiesta y, sin embargo, no por ello resultan menos interesantes.

            Las puertas de la ermita se cierran y el río de gente que circulaba por su interior pasa a desembocar en la entrada tras su sufrido paso por el pasillo central de la nave, dando a la plaza un aspecto propio de las grandes ocasiones.

            Entre el enorme gentío, mi vista se dirige a una de las farolas que hay junto a la entrada donde, en reducido comité, hay un grupo de pequeños diablos que mantienen entretenidas conversaciones. La imagen resulta entrañable pues tienen todo el aspecto de diminutos duendes que se dejan ver entre la bruma y la aglomeración.

            Parecen pasar inadvertidos ante el resto del público, señal de que sus especiales atributos  favorecen un resultado propio de su mágica condición.

           Toda mi atención se centra en el pequeño grupo que, desde esa improvisada tribuna, parece compartir pequeños secretos.

            Las luces se apagan de golpe. Las bestias comienzan a mostrar su poderío con una espectacular carga de pólvora. Los diablos se hacen dueños de la noche lanzando cohetes y prendiendo fuego en una oscuridad de la cual se adueñan.

            Observo la farola pero ya no están los pequeños diablos. En mí queda la duda de si aquello que he podido apreciar anteriormente ha sido una realidad o he sido testigo de una mágica concentración de pequeños duendes.