NO LE TEME A LAS TORMENTAS

No le teme a las tormentas.

Por él, en múltiples ocasiones,

ya se ha enfrentado con ellas,

defendiendo sus bastiones,

elevando a las estrellas,

su lucha sin condiciones.

No le asusta la oscuridad.

Por él ya la ha conocido,

la ha sentido en su vida,

en silencio, a veces sin ruido,

sin posibilidad de huida,

otras como sonoro bramido.

No huye de la dificultad,

de enfrentarse a los problemas,

y tener que determinar,

cuáles serán las batallas,

a las que habrá de enfrentar

para derribar las murallas.

No luce arma ni protección,

ni armadura ni recio metal,

ni sistema de contención.

No posee defensa especial.

Decreta por propia decisión

un gran amor incondicional.

Ella es madre y en su condición,

orgullosa muestra las heridas,

de su dura y penosa situación,

de las crueles batallas libradas,

 del triunfo de su buena elección,

que le ha permitido unir sus vidas.

                             Luis Bolívar

CANCIÓN PARA KALI

De aquellas mañanas escarchadas,

recuerdo tu andar lento y cansino,

que adquiriste en tu largo caminar

por este mundo tan deprimido.

Y aunque muchos te conocieron,

nadie te escribirá una canción.

Esperabas con suma paciencia,

a veces tranquilo, otras inquieto,

pero nunca mostraste indiferencia,

pues tu carácter y saber sincero,

te anticipaban la experiencia,

de un divertido y largo paseo.

Sentimientos de cariño y afecto,

percibías tras tu límpida mirada,

transparente, cargada de amor,

de una profundidad inusitada.

Incapaz de concebir la traición,

tan solo entiendes de fidelidad.

Pero hoy recorro aquellos caminos,

bordeando las múltiples charcas,

buscando tu alborozado reflejo,

en los vestigios de las tormentas,

creándome la infundada ilusión

de que juntos volvíamos a caminar

Nadie te escribirá una canción,

recordando los vivos momentos,

de aquellas mañanas escarchadas.

                                                                                             Luis Bolívar

DILE QUE HE MUERTO

Si te pregunta, dile que he muerto,

que una devastadora tormenta,

traicionera, con fines arteros,

y de funestas consecuencias

atacó y consumió mi cuerpo

torturó y me robó el alma

Si sonríe, dile que he muerto,

que un terrible sol abrasador,

me golpeó en un árido desierto,

apagando mi ardiente pasión,

calcinando mis dolidos huesos

fruto de una inmensa ofuscación

Si se deleita, dile que he muerto,

en una cruel y pérfida batalla,

abandonando las armas presto,

rompiendo la deseada alianza,

tras sufrir la inesperada traición,

en tan triste y despiadada guerra.

Pero si ves un velo en su mirada

y furtivas lágrimas en sus ojos,

si parece hallarse sola y perdida,

abandonada en un páramo yermo,

entonces, si te pregunta, no le digas nada.

Tan solo dile que….extraño su ausencia.

                                               Luis Bolívar

L'arbre nu

L’ARBRE NU

Obra de la col·lecció de Lluís Bolívar

El gebre i la neu cobreixen el sòl,

formant un mantell fred de somnis blanquejats.

El silenci i la quietud s’ensenyoreixen del paisatge.

Només l’assossegat discórrer de l’aigua del riu,

I un únic arbre nu, desposseït de les seves fulles,

aporten una harmoniosa nota de color a l’entorn.

                                                         Lluís Bolívar

Paisatges del Delta

Sorgint de la boirina apareixen

camps negats on viu tot un món reflectit,

terres esgarrapades amb  profunds solcs,

on caminen i passegen les aus,

aprofitant les improvisades piscines.

Peculiaritats d’un paisatge

Que no deixa de ser un regal pels ulls:

És el Delta de l’Ebre.

En un món ideal

EN UN MÓN IDEAL

En un món ideal, els problemes no existirien ja que les dificultats serien resoltes abans d’esdevenir un inconvenient per a algú.

En un món ideal, els polítics serien honrats i es dedicarien amb cos i ànima a solucionar els problemes reals de la gent.

 En un món ideal, els artistes es dedicarien a fer coses boniques per poder alegrar el dia a les persones que volen gaudir d’uns canons de bellesa apropiats.

En un món ideal, a l’illa del safrà sempre es farien àpats amb tan bona pinta i tan meravellosos com el d’aquesta nit.

Però no, no estem en un món ideal. Ens trobem que a la vida es presenten problemes i situacions, sovint molt dures i difícils de pair. També veiem que, més vegades de les que ens agradaria, els polítics cauen en la temptació i s’apropien d’allò públic que haurien de vigilar i conservar. D’altra banda, a l’illa del safrà, no tots els dies són festes i, de tant en tant, cau algun xàfec que deixa xop a algun dels seus components tot i estar sota sostre.

Pel que fa als artistes, això ja és una altra cosa. Hi ha molts artistes que han fet obres boniques amb el desig d’agradar o de ser complaents amb el gran públic. També hi ha grans artistes que, en alguna etapa de la seva vida, van intentar copsar moments bonics plens de joia i de felicitat. Només cal recordar algunes obres d’un jove Goya com són: el para-sol, la gallina cega o el berenar a la riba del Manzanares.

Però els artistes tenen alguna cosa de rebel, d’inconformistes i d’indisciplinats. Això és, probablement, el que fa d’ells un element indispensable, no tan sols del nostre entorn sinó de la nostra societat. L’artista amb majúscules no observa i analitza la societat per fer un quadret que pugui agradar al botiguer o a la matrona de manera que puguin penjar-lo al rebedor de casa seva per fer goig. L’artista contempla, analitza i dissecciona el món. És capaç de remenar, furgar, esgarrapar i aprofundir entre els estrats més baixos de la societat per colpir-nos i mostrar-nos la cara més amarga del món en que ens movem, moltes vegades ignorada intencionadament per nosaltres, perquè volem creure que vivim en un món ideal. És per això que Murillo és capaç d’alternar amb les seves mares de Deu un nen espollant-se; o que Goya, a mida que anava progressant la seva comprensió del món, hagi estat capaç d’oferir-nos unes pintures negres impressionants, capaços de captar el més profund de la societat de la seva època.

De la mateixa manera, Anselm Kiefer va realitzar les seves pintures matèriques on reflexiona sobre el nazisme i la duresa de la vida dels camps de concentració. De fet, va estar qüestionat durant dècades perquè, sovint, a una societat que vol presentar una imatge allunyada de conflictes i de situacions desagradables, li costa molt d’acceptar que aquells aspectes representats en les obres d’uns artistes incòmodes retraten, segurament millor, les seves contradiccions i mostren una cara més cruel, real i, alhora, més humana. És per això que aquests artistes, finalment, són reconeguts internacionalment. Això és degut a que el públic es veu reflectit en les seves obres i són conscients de que la famosa dita: “l’art imita la vida” és una gran mentida perquè l’art amb majúscules no imita. L’ART ÉS VIDA.

                                                                                              Luis Bolívar (13 – 12 – 16)

CONSCIÈNCIA

Diuen els savis que tenir fe no vol dir creure cegament sinó tenir la certesa absoluta sobre alguna cosa. Jo, que sóc home de poca fe, tenia en canvi la certesa absoluta de que avui em tocaria fer una petita improvisació en aquest sopar de final de curs i d’inauguració de l’exposició “Consciència”.

En aquesta societat tan accelerada, els registres i les impressions sobre el món es realitzen de manera ràpida. La nostra memòria és capaç de retenir una imatge icònica en mil·lisegons, de tal manera que la persistència de la informació, base de la memòria icònica, es converteix en un magatzem sensorial.

El nostre univers està format per una sèrie d’icones que determinen la nostra cosmovisió particular. Quan entrem a Cal Massó, amb l’exposició que ens ocupa podem observar una sèrie d’imatges i de conceptes que contribueixen a enriquir aquest univers tan particular que tenim.

Paisatges espectaculars, tempestes deslligades, boscos màgics, mirades que escruten l’espectador i tot un seguit de temes que ja formen part del nostre petit, però no per això menys important, món.

Si algú vol saber qui és el responsable d’aquesta avinença, se li pot dir que aquest és el resultat de l’elaboració continuada i sentida d’un estrany grup d’éssers que s’amaguen sota l’epígraf de l’illa del safrà, una societat limitada que es troba sota la batuta de l’Agustina Sobrino.

I què té d’estrany aquesta societat? Veureu, en un taller de pintura la gent arriba, pinta i marxa. En aquest taller la gent no arriba: ja hi són. Ben bé no saps ni com ni de quina manera però, en qualsevol moment pot aparèixer, per alguna de les múltiples portes, qualsevol dels seus components.

La gent no pinta: crea i fa art, un art que surt del cor i de les entranyes. Són capaços de fer una creació amb una pedra, amb un sac de patates o amb qualsevol altre objecte que la casualitat (que no existeix) i el bon enteniment de l’artista creguin convenients.

Finalment, la gent no marxa perquè, inclús quan no hi són, la seva essència roman en forma d’obra d’art. Quan passeges per les estàncies d’aquella curiosa illa notes la presencia dels seus components, de manera que quan observes les seves obres, estàs veient la seva ànima.

És per això que si arribes a un lloc del qual no saps el nom, veus unes obres que desprenen un halo màgic i una sensació de benestar t’envaeix, alegra’t perquè has arribat a l’Illa del Safrà.

                                                        Lluís Bolívar

                                                        Juny 2016