ALGÚN DÍA

Algún día

comprenderás

que un corazón roto no tiene fronteras,

que el sufrimiento de un niño es universal,

que la muerte es negra para todos,

y la vida es un bendito regalo.

Algún día

comprenderás

que el futuro no es blanco ni negro,

que no hay colores más importantes que otros,

que un corazón es la suma de todos los colores,

y esta es la base de la esperanza.

Algún día

comprenderás

que la alegría, la tristeza y el amor,

son sentimientos universales,

y no son exclusivos de nadie,

que la lucha y esfuerzos por salvar a un niño

nunca serán en vano,

que no hay niños de primera o de tercera,

sino simplemente niños.

Pero si aún así no lo comprendes todavía,

entonces míralos a los ojos.

…Y algún día comprenderás.

Algún día

Luis Bolívar

ELLOS ESPERAN EL MAÑANA

Ellos esperan el mañana,

con protagonismo cruel,

sus ilusiones transformadas

en meros recuerdos del ayer.

Sin protección en los pies,

con la indumentaria diezmada,

tienen herida la piel,

y magullada el alma.

Sentados en el frio banco,

mantienen inmóvil la mirada,

ofrecen el corazón descalzo,

esperando el mañana.

Son desheredados de la tierra,

aquellos que nada tienen,

aquellos que todo arriesgan

y por sí mismos se sostienen.

Sin embargo, en ellos yace,

la inocencia de un niño,

la bondad de un ángel,

el conocimiento de un sabio.

Ellos esperan el mañana,

con el corazón descalzo. 

NO LE TEME A LAS TORMENTAS

No le teme a las tormentas.

Por él, en múltiples ocasiones,

ya se ha enfrentado con ellas,

defendiendo sus bastiones,

elevando a las estrellas,

su lucha sin condiciones.

No le asusta la oscuridad.

Por él ya la ha conocido,

la ha sentido en su vida,

en silencio, a veces sin ruido,

sin posibilidad de huida,

otras como sonoro bramido.

No huye de la dificultad,

de enfrentarse a los problemas,

y tener que determinar,

cuáles serán las batallas,

a las que habrá de enfrentar

para derribar las murallas.

No luce arma ni protección,

ni armadura ni recio metal,

ni sistema de contención.

No posee defensa especial.

Decreta por propia decisión

un gran amor incondicional.

Ella es madre y en su condición,

orgullosa muestra las heridas,

de su dura y penosa situación,

de las crueles batallas libradas,

 del triunfo de su buena elección,

que le ha permitido unir sus vidas.

                             Luis Bolívar

CONSCIÈNCIA

Diuen els savis que tenir fe no vol dir creure cegament sinó tenir la certesa absoluta sobre alguna cosa. Jo, que sóc home de poca fe, tenia en canvi la certesa absoluta de que avui em tocaria fer una petita improvisació en aquest sopar de final de curs i d’inauguració de l’exposició “Consciència”.

En aquesta societat tan accelerada, els registres i les impressions sobre el món es realitzen de manera ràpida. La nostra memòria és capaç de retenir una imatge icònica en mil·lisegons, de tal manera que la persistència de la informació, base de la memòria icònica, es converteix en un magatzem sensorial.

El nostre univers està format per una sèrie d’icones que determinen la nostra cosmovisió particular. Quan entrem a Cal Massó, amb l’exposició que ens ocupa podem observar una sèrie d’imatges i de conceptes que contribueixen a enriquir aquest univers tan particular que tenim.

Paisatges espectaculars, tempestes deslligades, boscos màgics, mirades que escruten l’espectador i tot un seguit de temes que ja formen part del nostre petit, però no per això menys important, món.

Si algú vol saber qui és el responsable d’aquesta avinença, se li pot dir que aquest és el resultat de l’elaboració continuada i sentida d’un estrany grup d’éssers que s’amaguen sota l’epígraf de l’illa del safrà, una societat limitada que es troba sota la batuta de l’Agustina Sobrino.

I què té d’estrany aquesta societat? Veureu, en un taller de pintura la gent arriba, pinta i marxa. En aquest taller la gent no arriba: ja hi són. Ben bé no saps ni com ni de quina manera però, en qualsevol moment pot aparèixer, per alguna de les múltiples portes, qualsevol dels seus components.

La gent no pinta: crea i fa art, un art que surt del cor i de les entranyes. Són capaços de fer una creació amb una pedra, amb un sac de patates o amb qualsevol altre objecte que la casualitat (que no existeix) i el bon enteniment de l’artista creguin convenients.

Finalment, la gent no marxa perquè, inclús quan no hi són, la seva essència roman en forma d’obra d’art. Quan passeges per les estàncies d’aquella curiosa illa notes la presencia dels seus components, de manera que quan observes les seves obres, estàs veient la seva ànima.

És per això que si arribes a un lloc del qual no saps el nom, veus unes obres que desprenen un halo màgic i una sensació de benestar t’envaeix, alegra’t perquè has arribat a l’Illa del Safrà.

                                                        Lluís Bolívar

                                                        Juny 2016