EDUCART

Desembre 2015

De la mateixa manera que hi ha autors i escriptors que són capaços de crear mons imaginaris i fantàstics donant veu a tot un univers literari, resulta fàcil imaginar que pugui existir un altre univers paral·lel on les paraules puguin adquirir una significació diferent omplint de nou contingut, vells conceptes. A fi de comptes, la física quàntica, cada dia ens aporta més informació de la possibilitat real d’un univers simultani.

Si nosaltres desgranem aquest nou vocabulari, sens dubte, una de les paraules que resultarien de gran interès seria “educart”, un concepte que ballaria entre el món de l’educació i l’art, cosa molt curiosa però amb la qual batallem, dia rere dia, a l’illa del safrà.

Però, quin seria el contingut d’aquesta innovadora paraula? Evidentment, no es referiria només al fet de desenvolupar o perfeccionar les facultats i aptituds de la persona, tampoc es referiria al fet de dirigir o ensenyar els altres. Educart faria referència al fet d’aprendre a través de l’art i de projectar-se per mitjà d’ell. Tindria en consideració les actituds i les aptituds, la creativitat i les sensacions partint de la interpretació del món a partir de les emocions i els sentiments. En la consideració de que l’individu està format per esperit, ànima i cos, cada individu desenvoluparia les seves capacitats enfrontant-se a l’art i, per tant, a la vida.

Aquesta estranya teoria, digna de les més estudiades investigacions sistèmiques del mètode Wardolf, les posem en pràctica, de manera habitual en el nostre petit univers de l’illa del safrà. Aquí les teories esdevenen realitats per màgia quàntica, els mons es creen i es regeneren de forma sorprenent, la inspiració esdevé l’energia creativa que necessitem com l’aire que respirem.

I és aleshores, davant l’observació d’aquest conglomerat de belles creacions quan el gran poeta Jesulín d’Ubrique, fruit d’un desig de crear noves paraules en la seva particular aportació creativa exclamaria allò de:

-         Solo dos palabras: Im presionante.

Final de la darrera temporada

De la mateixa manera que, en una cursa accelerada de Messi, aquest va deixant assentats a terra els rivals mentre encara la porteria per fer l’enèsim gol, el temps, en una accelerada cursa, va deixant enrere  els mesos fins que arriba aquell que posarà fi a totes aquelles històries viscudes al llarg de l’any.

Les elevades temperatures d’aquests dies ens recorden que s’apropa l’estiu i, amb ell, finalitza una altra temporada  artística del nostre taller. Afortunadament, el guionista que hagués de descriure les vicissituds de la mateixa no és el psicòpata de la sèrie Joc de trons. En aquest cas el final seria molt diferent al que ens ocupa avui.

Costa d’imaginar que un altre curs ha passat deixant en l’aire una fina capa de tristesa i melancolia pels esdeveniments passats i pel temps futur que hem de recórrer sense tenir al costat aquells companys tan especials que configuren un taller tan artístic.

M’imagino que, si hagués un espia que volgués copiar l’èxit  artístic d’aquest grup tan complex que munta i desmunta exposicions a ritme mensual només cal que analitzi els whatsapps de l’illa del safrà, que circulen en totes direccions i es creuen amb una complicitat i dificultat difícil de seguir:

-          Perquè aquest any fem el sopar en dimecres i no en dijous com sempre?

-          Les coses canvien.

-          Quadre guanyador del Premi Arnau de Palomar 2015.

-          L’ha guanyat perquè l’artista ha posat el símbol del facebook al quadre.

-          Pio, d’acord, però insisteixo, perquè aquest canvi? Les decisions no son coses sinó fets.

I així, missatge rere missatge, te n’adones que aquest és un grup ben peculiar, que la seva lògica consisteix en la seva total falta de lògica i que, si vols establir quines són les causes que fan d’aquest taller un lloc tan creatiu i on les mateixes relacions entre companys esdevenen obres artístiques conceptuals, només cal que arribis a l’illa, en barca o autobús. Un cop allà la olor de la creació, la visió dels sons i el so de l’art en el sentit més ple, ompliran els teu ésser, transformant la teva percepció del món. És aleshores quan entendràs el perquè del tot plegat.

La resta, conscients de la teva transformació, ens limitarem a dir: “Benvingut a l’illa del safrà”

L'empremta de la natura

El temps, còmplice necessari de l'entorn, vesteix el paisatge de variats i acolorits mantells. Blanques pinzellades imaginen un paisatge nevat. Un blau cobalt ens trasllada a un llac discret que desapareix sota un bosc nevat. Les alberedes entollades fan una barreja pictòrica entre l'aigua, el sol i la terra formant una gama de colors càlids. Les fulles que cauen dels arbres resulten uns punts de colors que criden l'atenció en un paisatge despullat.

La suma dels elements generen unes imatges úniques, que resten a la nostra retina. És en la seva variada combinació on trobem desenvolupada la creativitat de la natura. A mida que passa el temps, d'aquells paisatges només ens queda la seva empremta.