viernes, 15 de junio de 2018

CANVIS



Som en temps de canvis, temps en que el que s’imagina etern no dura més que la flama d’un llumí, el que vol guanyar un mundial marxa abans que la pilota comenci a rodar, el que arriba a ministre deixa el càrrec abans de començar i el que vol governar sense tenir en compte el poble veu com el seu xiringuito es desmanega i s’esvaeix com un somni impossible.
Aquests temps accelerats, de canvi, em recorden la vella cançó de Bob Dylan, de total actualitat avui en dia, en la qual deia: “veniu escriptors i crítics, que creieu saber-ho tot. Cal tenir els ulls oberts i canviar si canvia el món. No correu tampoc massa. La ruleta està girant. Ningú no pot saber el lloc on pararà. Vigileu, qui perd avui guanyarà segur demà. Perquè els temps estan canviant”.
I els temps canvien. I els pantalons que s’havien de cosir perquè estaven esgarrats, avui s’han d’esgarrar per anar a la moda. I l’escola que tancava les seves portes quan acceptava uns alumnes que havien de rebre uns coneixements, avui les ha d’obrir per tal de sortir a la vida. I aquells nens que quedaven exclosos de la mirada social, avui són els que ens observen sense jutjar però els que ens indiquen el camí a seguir.
Els canvis estan a tot arreu però sovint confonem canviar amb el fet d’anar ràpid i estar a la moda. Fer coses diferents de les que fèiem perquè sembla que avancem cap a una situació més novedosa i, per tant, més guai. Com deia aquell cantant de la nostra joventut, avui també molt de moda per cert: “no és això, companys, no és això”.
Canviar no vol dir necessàriament fer coses diferents, vol dir evolucionar en un procés individual de maduració i de certeses que ens mostren un món que pot ser possible. Quan som capaços de veure aquesta possibilitat, aleshores ja som capaços de realitzar la tasca de transformació que es requereix. Ja no trobem acceptable que determinats hàbits de comportament que han estat habituals en èpoques anteriors continuïn marcant el nostre camí.
Quan ets capaç de veure l’amistat en l’acceptació de l’altre independentment de les seves creences o idees, quan t’alegres de l’èxit dels companys i pateixes amb els seus problemes, quan no ets qüestiones la integritat de l’altre i veus en la seva diversitat un enriquiment de tots nosaltres és quan te n’adones que has canviat i que aquest canvi interior obté una resposta en el teu entorn.  
L’illa del safrà és la suma de la interiorització del canvi de cadascú de nosaltres. En l’illa cada persona té un món per mostrar, cada projecte és un repte compartit, cada desig és una il·lusió col·lectiva i la positivitat és la benzina que ens porta a aconseguir els objectius proposats. La creativitat és el nostre particular motor del canvi, la mateixa que ens fa apreciar en una textura la delicada imatge d’una rosella o transformar una taca en el pausat aleteig d’una papallona. No sempre canviar vol dir fer coses diferents sinó mirar les coses amb uns altres ulls.

                                                                        Luis Bolívar

domingo, 6 de mayo de 2018

CICLOGÈNESI



Jo sempre he pensat que Anna és un nom bonic. A vegades he cregut en la correspondència entre un nom i el seu significat. Si analitzem el significat d’aquest nom, descobrirem que Anna vol dir beneida o amb gracia, en el benentès de que gràcia no vol dir graciosa o que sigui una persona capaç d’imitar els acudits de Chiquito de la Calzada i “el pecador de la pradera”. La gràcia entesa com una ajuda sobrenatural i un do atorgat per Déu a l’home per aconseguir la bonaventura.  Si analitzem etimològicament el nom veurem que ve de l’hebreu i el podem trobar en l’Antic Testament. Com a curiositat diré que el masculí d’Anna és Ananíes...,coses  de l’antroponímia. Diuen que les Annes són sinceres, bastant impulsives, apassionades encara que geloses i optimistes per natura.
Assabentat com estava de les seves característiques, vaig saber que ahir arribava Anna a Catalunya. Després de la lògica il·lusió per la noticia, avui m’assabento que Annna no és aquella noia simpàtica, beneïda i amorosa sinó que és una ciclogènesi explosiva que portaria fortes ratxes de vent, fortes precipitacions, un brusc descens de les temperatures amb possibilitat de neu en cotes altes i un augment important en l’elevació de les onades. Sembla ser que després de passar per Catalunya, es desplaçaria cap a França, Alemanya i Polònia en el seu improvisat viatge turístic prenadalenc.
Donades les característiques d’aquesta fervorosa Anna no queda més remei que protegir-nos i buscar un lloc d’escalf, per poder sobrepassar aquest temporal de la millor manera possible. Això vol dir buscar un lloc on les condicions físiques de calor, temperatura i humitat siguin les adequades pel nostre organisme. A fi de contes, l’aigua la posem nosaltres amb el 63% del pes del nostre cos.
Si això és l’únic que ens demana el nostre cos, donat que som organismes pluricel·lulars heteròtrofs, hem d’anar amb compte perquè podria ser que fóssim un fong o una medusa per posar dos exemples d’aquesta magnífica i amplia família de la qual formem part. Si, en canvi, formem part d’aquesta espècie tan estranya i confusa com és l’ésser humà cal dir que amb això no n’hi ha prou, l’home és un ésser biosocial i necessita la proximitat d’uns companys, i no uns companys qualsevols sinó aquells amb els quals sigui capaç d’establir unes relacions riques i pròximes, que permeti establir una xarxa de complicitats que puguin resultar enriquidores per a tots aquells que la gaudeixen.
I és aquí quan arribem al punt àlgid de la nostra ciclogènesi particular. Si en aquesta xarxa es comparteixen idees, s’ajuda als companys d’una manera desinteresada, es desenvolupa la creativitat i es contribueix al benestar general, les dificultats produïdes per la tempesta seran superades, les baixes temperatures pujaran davant l’escalfor de l’ambient, la neu ens servirà per enriquir les nostres targes de nadal i ballarem per damunt de les grans onades. No hem de tenir por del futur ni preocupació pels problemes que arribaran perquè hi som en mig d’aquest entorn calmat i enriquidor, en mig d’una illa que, malgrat les tempestes externes, tenim com a far el caliu de l’amistat i la companyonia sota l’estrella inspiradora de l’art.
                                                           Luis Bolívar
                                                           12 – 12 - 2017

miércoles, 30 de agosto de 2017

LA LLIBERTAT DE L'ART


Després dels tràgics fets succeïts aquests dies a Barcelona un és conscient que resulta molt més fàcil destruir que construir i que, com deia Teilhard de Chardin, nosaltres som el nostre pitjor enemic. Ningú pot destruir la Humanitat sinó la Humanitat mateixa.
L’odi és una emoció que es retroalimenta creant més odi, generant una espiral que l’únic que fa es treure el pitjor de tots nosaltres i introduir-nos en un forat fosc on emocions com l’amor, la compassió i la bondat queden automàticament exclosos.
És per això que resulta molt gratificant que, després d’una tragèdia com la que ens ha colpit, la gent torna a emprendre les rutines adquirides al llarg dels anys per tal de manifestar que la vida continua i que nosaltres som els encarregats de donar-li corda. De la mateixa manera que les activitats que realitzem de manera diària ens donen seguretat i ordenen la cosmovisió del nostre particular univers, l’art és un refugi personal que ajuda a donar forma a un món més global a partir de les nostres idees, percepcions, emocions i sensacions.
La manifestació artística és un tresor que ajuda a créixer a l’individu i a la societat. Cal protegir-la perquè actua sobre l’entorn com una ona expansiva. Sorgeix de la ment de l’artista i es fabrica amb les entranyes, allà on els sentiments i les emocions no estan edulcorades. A partir d’aquí es dona a conèixer i es projecta a la col·lectivitat arribant a ser interioritzada per la resta de població. Ens ajuda a identificar-nos amb els demés i a assumir que formem part d’una cultura determinada.
L’art és un antídot contra una societat anestesiada  tant en la ment com en l’esperit, dinamitza la societat i genera sinergies que no fan altra cosa que fer-la avançar cap a un terreny positiu, un terreny on la creativitat i la llibertat tenen molt a dir. L’art pot ser dolç i exquisit, o impertinent i provocador, trencant les barreres que contínuament són col·locades per aquells que volen una societat endormiscada i dòcil. La varietat en les manifestacions artístiques és una mostra de la heterogeneïtat de la societat. No cal estar encasellat com a artista per fer art. Tothom disposa de les seves dosis de llibertat, de ganes i de creativitat per intentar col·laborar en aquella mirada que ens enriquirà com a persones.
La imaginació és una eina tan poderosa que difícilment es pot dir que no sigui real. Tot el que existeix ha estat imaginat amb anterioritat. Per tant, utilitzem la nostra imaginació per crear una societat millor. Davant d’aquells que fan servir la intolerància com una eina per situar-nos en un terreny fosc, l’art ens ajuda a pujar la freqüència i alçar les expectatives buscant una llum que ens il·luminarà.
L’art és creativitat.
L’art és llibertat.

L’art és vida.

miércoles, 19 de julio de 2017

Reflexió sobre una anècdota

                                                                                                Imatge de Castellvell

Ahir em va passar una cosa ben curiosa. Vaig veure una persona coneguda, una senyora gran que ja va viure els dies de la República i la guerra civil a Reus. La vaig saludar i ella em va contestar com sempre. Un moment més tard, fent referència a la meva novel·la, em va dir sense perdre el somriure:
-          Dius mentides.
Em vaig quedar astorat doncs, de seguida vaig pensar: “Aquí he ficat la pota en algun fet històric que faig referència en l’obra.
-          Dius mentides – va tornar a dir somrient.
Jo no sabia que dir, doncs tampoc sabia a què es referia. Veient el meu desconcert i, sense perdre el somriure, va continuar.
-          Al meu mas no va morir ningú.
Aleshores ho vaig entendre. Es referia a una de les víctimes de la novel·la que havia aparegut assassinada en un mas que, coses de la vida, resulta que per la localització devia ser el seu. Vaig somriure i vam prosseguir la conversa.
Després, més tranquil·lament, aquella anècdota em va fer pensar. L’autor crea una història fruit de la seva imaginació però, quan aquesta arriba al carrer, els lectors la fan seva i li donen vida de manera que aquella primera historia passa a convertir-se en una narració comuna i en part de la memòria col·lectiva del públic que la llegeix. Les històries que conformen la novel·la passen a adquirir un caràcter de relat propi i comú formant part – com moltes altres narracions - de la base d’una cultura comuna.

Vaig pensar que la base cultural d’un poble està formada per la interrelació d’històries, anècdotes, maneres de pensar i de fer i de molts altres elements que conformen un gruix teixit, base del reconeixement propi i punt de partida de les expectatives d’una societat determinada.

sábado, 17 de junio de 2017

ART: ÈTICA O ESTÈTICA


ART: ÈTICA O ESTÈTICA
Com deia Mark Twain, calen tres setmanes per a preparar un discurs improvisat. He de dir que m’ha estat impossible disposar d’aquestes tres setmanes amb la qual cosa el meu discurs pot quedar orfe de sinònims, oxímorons o parasíntesis.
Avui, en aquest magnífic sopar on s’aplega lo bo i millor de cada casa, això sí, acompanyat d’uns plats que farien la delícia del millor restaurant de tres estrelles Michelin que es pugui trobar, parlarem d’un tema tan significatiu en el nostre entorn com ignorat en la pròpia conversa quotidiana: la definició d’art.
Què és art? Aquesta ha estat una qüestió molt tractada al llarg dels anys i de les diferents etapes històriques. La sola resposta a aquesta qüestió posa en evidència la dificultat de la seva definició. Podríem dir que és un conjunt de procediments utilitzats per a realitzar obres, en el qual apliquem els nostres coneixements. Això és cert però planteja molts dubtes: el paper de l’artista en la realització de l’obra, els materials utilitzats o la necessitat d’un espectador que pugui canalitzar la intencionalitat de l’artista.
Tolstoi va parlar  de l’estètica en l’art considerant que la ciència estètica consisteix a reconèixer com artístiques algunes obres per la senzilla raó que ens agraden. Però, a continuació va dir que les innumerables definicions de l’art no són tals definicions, sinó simples temptatives per a justificar l’art existent.
Així doncs, l’art és una qüestió d’estètica, o potser d’ètica? Moltes de les definicions parlen del plaer que l’art pot produir però no del paper que ha d’exercir en la vida de l’home i la humanitat. Doncs així, potser considerant que l’art és un dels mitjans de comunicació de l’home ens anem aproximant a la seva vertadera natura. Aquest, ha d’anar lligat a les creences, a les idees i la situació històrica. L’objectiu consisteix en generar un relat que quedarà imprès en la memòria del receptor. Aquest relat pot produir satisfacció, emoció o, inclús un sentit rebuig.
El cas és que això ens transforma el concepte d’art deixant de costat l’estètica i endinsant-nos en la vessant ètica. L’art passa de ser la creació d’un objecte estàtic sense vida a un acte transformador de la societat. Per això és tan important la mirada i la dignitat de l’artista. Aquest ha de ser conscient que està creant, que està transformant, que fa una funció docent quan ensenya el món a través de la seva obra.
Però, si atenem a Paul Auster, aquest deia que el valor de l’art residia en la seva pròpia inutilitat i que ens distingeix d’altres criatures i ens defineix com a éssers humans. Potser si valorem aquest sopar coincidirem en que és tota una obra d’art però en cap cas, inútil.

                                                                                     Lluís Bolívar
                                                                                     Juny 2017


lunes, 20 de marzo de 2017

ELLOS ESPERAN EL MAÑANA



Ellos esperan el mañana,
con protagonismo cruel,
sus ilusiones transformadas
en meros recuerdos del ayer.

Sin protección en los pies,
con la indumentaria diezmada,
tienen herida la piel,
y magullada el alma.

Sentados en el frio banco,
mantienen inmóvil la mirada,
ofrecen el corazón descalzo,
esperando el mañana.

Son desheredados de la tierra,
aquellos que nada tienen,
aquellos que todo arriesgan
y por sí mismos se sostienen.

Sin embargo, en ellos yace,
la inocencia de un niño,
la bondad de un ángel,
el conocimiento de un sabio.

Ellos esperan el mañana,
con el corazón descalzo. 

miércoles, 8 de febrero de 2017

NO LE TEME A LAS TORMENTAS




No le teme a las tormentas.
Por él, en múltiples ocasiones,
ya se ha enfrentado con ellas,
defendiendo sus bastiones,
elevando a las estrellas,
su lucha sin condiciones.

No le asusta la oscuridad.
Por él ya la ha conocido,
la ha sentido en su vida,
en silencio, a veces sin ruido,
sin posibilidad de huida,
otras como sonoro bramido.

No huye de la dificultad,
de enfrentarse a los problemas,
y tener que determinar,
cuáles serán las batallas,
a las que habrá de enfrentar
para derribar las murallas.

No luce arma ni protección,
ni armadura ni recio metal,
ni sistema de contención.
No posee defensa especial.
Decreta por propia decisión
un gran amor incondicional.


Ella es madre y en su condición,
orgullosa muestra las heridas,
de su dura y penosa situación,
de las crueles batallas libradas,
 del triunfo de su buena elección,
que le ha permitido unir sus vidas.

                             Luis Bolívar