miércoles, 19 de julio de 2017

Reflexió sobre una anècdota

                                                                                                Imatge de Castellvell

Ahir em va passar una cosa ben curiosa. Vaig veure una persona coneguda, una senyora gran que ja va viure els dies de la República i la guerra civil a Reus. La vaig saludar i ella em va contestar com sempre. Un moment més tard, fent referència a la meva novel·la, em va dir sense perdre el somriure:
-          Dius mentides.
Em vaig quedar astorat doncs, de seguida vaig pensar: “Aquí he ficat la pota en algun fet històric que faig referència en l’obra.
-          Dius mentides – va tornar a dir somrient.
Jo no sabia que dir, doncs tampoc sabia a què es referia. Veient el meu desconcert i, sense perdre el somriure, va continuar.
-          Al meu mas no va morir ningú.
Aleshores ho vaig entendre. Es referia a una de les víctimes de la novel·la que havia aparegut assassinada en un mas que, coses de la vida, resulta que per la localització devia ser el seu. Vaig somriure i vam prosseguir la conversa.
Després, més tranquil·lament, aquella anècdota em va fer pensar. L’autor crea una història fruit de la seva imaginació però, quan aquesta arriba al carrer, els lectors la fan seva i li donen vida de manera que aquella primera historia passa a convertir-se en una narració comuna i en part de la memòria col·lectiva del públic que la llegeix. Les històries que conformen la novel·la passen a adquirir un caràcter de relat propi i comú formant part – com moltes altres narracions - de la base d’una cultura comuna.

Vaig pensar que la base cultural d’un poble està formada per la interrelació d’històries, anècdotes, maneres de pensar i de fer i de molts altres elements que conformen un gruix teixit, base del reconeixement propi i punt de partida de les expectatives d’una societat determinada.

sábado, 17 de junio de 2017

ART: ÈTICA O ESTÈTICA


ART: ÈTICA O ESTÈTICA
Com deia Mark Twain, calen tres setmanes per a preparar un discurs improvisat. He de dir que m’ha estat impossible disposar d’aquestes tres setmanes amb la qual cosa el meu discurs pot quedar orfe de sinònims, oxímorons o parasíntesis.
Avui, en aquest magnífic sopar on s’aplega lo bo i millor de cada casa, això sí, acompanyat d’uns plats que farien la delícia del millor restaurant de tres estrelles Michelin que es pugui trobar, parlarem d’un tema tan significatiu en el nostre entorn com ignorat en la pròpia conversa quotidiana: la definició d’art.
Què és art? Aquesta ha estat una qüestió molt tractada al llarg dels anys i de les diferents etapes històriques. La sola resposta a aquesta qüestió posa en evidència la dificultat de la seva definició. Podríem dir que és un conjunt de procediments utilitzats per a realitzar obres, en el qual apliquem els nostres coneixements. Això és cert però planteja molts dubtes: el paper de l’artista en la realització de l’obra, els materials utilitzats o la necessitat d’un espectador que pugui canalitzar la intencionalitat de l’artista.
Tolstoi va parlar  de l’estètica en l’art considerant que la ciència estètica consisteix a reconèixer com artístiques algunes obres per la senzilla raó que ens agraden. Però, a continuació va dir que les innumerables definicions de l’art no són tals definicions, sinó simples temptatives per a justificar l’art existent.
Així doncs, l’art és una qüestió d’estètica, o potser d’ètica? Moltes de les definicions parlen del plaer que l’art pot produir però no del paper que ha d’exercir en la vida de l’home i la humanitat. Doncs així, potser considerant que l’art és un dels mitjans de comunicació de l’home ens anem aproximant a la seva vertadera natura. Aquest, ha d’anar lligat a les creences, a les idees i la situació històrica. L’objectiu consisteix en generar un relat que quedarà imprès en la memòria del receptor. Aquest relat pot produir satisfacció, emoció o, inclús un sentit rebuig.
El cas és que això ens transforma el concepte d’art deixant de costat l’estètica i endinsant-nos en la vessant ètica. L’art passa de ser la creació d’un objecte estàtic sense vida a un acte transformador de la societat. Per això és tan important la mirada i la dignitat de l’artista. Aquest ha de ser conscient que està creant, que està transformant, que fa una funció docent quan ensenya el món a través de la seva obra.
Però, si atenem a Paul Auster, aquest deia que el valor de l’art residia en la seva pròpia inutilitat i que ens distingeix d’altres criatures i ens defineix com a éssers humans. Potser si valorem aquest sopar coincidirem en que és tota una obra d’art però en cap cas, inútil.

                                                                                     Lluís Bolívar
                                                                                     Juny 2017


lunes, 20 de marzo de 2017

ELLOS ESPERAN EL MAÑANA



Ellos esperan el mañana,
con protagonismo cruel,
sus ilusiones transformadas
en meros recuerdos del ayer.

Sin protección en los pies,
con la indumentaria diezmada,
tienen herida la piel,
y magullada el alma.

Sentados en el frio banco,
mantienen inmóvil la mirada,
ofrecen el corazón descalzo,
esperando el mañana.

Son desheredados de la tierra,
aquellos que nada tienen,
aquellos que todo arriesgan
y por sí mismos se sostienen.

Sin embargo, en ellos yace,
la inocencia de un niño,
la bondad de un ángel,
el conocimiento de un sabio.

Ellos esperan el mañana,
con el corazón descalzo. 

miércoles, 8 de febrero de 2017

NO LE TEME A LAS TORMENTAS




No le teme a las tormentas.
Por él, en múltiples ocasiones,
ya se ha enfrentado con ellas,
defendiendo sus bastiones,
elevando a las estrellas,
su lucha sin condiciones.

No le asusta la oscuridad.
Por él ya la ha conocido,
la ha sentido en su vida,
en silencio, a veces sin ruido,
sin posibilidad de huida,
otras como sonoro bramido.

No huye de la dificultad,
de enfrentarse a los problemas,
y tener que determinar,
cuáles serán las batallas,
a las que habrá de enfrentar
para derribar las murallas.

No luce arma ni protección,
ni armadura ni recio metal,
ni sistema de contención.
No posee defensa especial.
Decreta por propia decisión
un gran amor incondicional.


Ella es madre y en su condición,
orgullosa muestra las heridas,
de su dura y penosa situación,
de las crueles batallas libradas,
 del triunfo de su buena elección,
que le ha permitido unir sus vidas.

                             Luis Bolívar

domingo, 22 de enero de 2017

CANCIÓN PARA KALI





De aquellas mañanas escarchadas,
recuerdo tu andar lento y cansino,
que adquiriste en tu largo caminar
por este mundo tan deprimido.
Y aunque muchos te conocieron,
nadie te escribirá una canción.

Esperabas con suma paciencia,
a veces tranquilo, otras inquieto,
pero nunca mostraste indiferencia,
pues tu carácter y saber sincero,
te anticipaban la experiencia,
de un divertido y largo paseo.

Sentimientos de cariño y afecto,
percibías tras tu límpida mirada,
transparente, cargada de amor,
de una profundidad inusitada.
Incapaz de concebir la traición,
tan solo entiendes de fidelidad.

Pero hoy recorro aquellos caminos,
bordeando las múltiples charcas,
buscando tu alborozado reflejo,
en los vestigios de las tormentas,
creándome la infundada ilusión
de que juntos volvíamos a caminar

Nadie te escribirá una canción,
recordando los vivos momentos,
de aquellas mañanas escarchadas.
                                                                                             Luis Bolívar



miércoles, 18 de enero de 2017

DILE QUE HE MUERTO



Si te pregunta, dile que he muerto,
que una devastadora tormenta,
traicionera, con fines arteros,
y de funestas consecuencias
atacó y consumió mi cuerpo
torturó y me robó el alma

Si sonríe, dile que he muerto,
que un terrible sol abrasador,
me golpeó en un árido desierto,
apagando mi ardiente pasión,
calcinando mis dolidos huesos
fruto de una inmensa ofuscación

Si se deleita, dile que he muerto,
en una cruel y pérfida batalla,
abandonando las armas presto,
rompiendo la deseada alianza,
tras sufrir la inesperada traición,
en tan triste y despiadada guerra.

Pero si ves un velo en su mirada
y furtivas lágrimas en sus ojos,
si parece hallarse sola y perdida,
abandonada en un páramo yermo,
entonces, si te pregunta, no le digas nada.
Tan solo dile que….extraño su ausencia.

                                               Luis Bolívar

jueves, 29 de diciembre de 2016

L'arbre nu


L’ARBRE NU
Obra de la col·lecció de Lluís Bolívar

El gebre i la neu cobreixen el sòl,
formant un mantell fred de somnis blanquejats.
El silenci i la quietud s’ensenyoreixen del paisatge.
Només l’assossegat discórrer de l’aigua del riu,
I un únic arbre nu, desposseït de les seves fulles,
aporten una harmoniosa nota de color a l’entorn.
                                                         Lluís Bolívar