En un món ideal

EN UN MÓN IDEAL

En un món ideal, els problemes no existirien ja que les dificultats serien resoltes abans d’esdevenir un inconvenient per a algú.

En un món ideal, els polítics serien honrats i es dedicarien amb cos i ànima a solucionar els problemes reals de la gent.

 En un món ideal, els artistes es dedicarien a fer coses boniques per poder alegrar el dia a les persones que volen gaudir d’uns canons de bellesa apropiats.

En un món ideal, a l’illa del safrà sempre es farien àpats amb tan bona pinta i tan meravellosos com el d’aquesta nit.

Però no, no estem en un món ideal. Ens trobem que a la vida es presenten problemes i situacions, sovint molt dures i difícils de pair. També veiem que, més vegades de les que ens agradaria, els polítics cauen en la temptació i s’apropien d’allò públic que haurien de vigilar i conservar. D’altra banda, a l’illa del safrà, no tots els dies són festes i, de tant en tant, cau algun xàfec que deixa xop a algun dels seus components tot i estar sota sostre.

Pel que fa als artistes, això ja és una altra cosa. Hi ha molts artistes que han fet obres boniques amb el desig d’agradar o de ser complaents amb el gran públic. També hi ha grans artistes que, en alguna etapa de la seva vida, van intentar copsar moments bonics plens de joia i de felicitat. Només cal recordar algunes obres d’un jove Goya com són: el para-sol, la gallina cega o el berenar a la riba del Manzanares.

Però els artistes tenen alguna cosa de rebel, d’inconformistes i d’indisciplinats. Això és, probablement, el que fa d’ells un element indispensable, no tan sols del nostre entorn sinó de la nostra societat. L’artista amb majúscules no observa i analitza la societat per fer un quadret que pugui agradar al botiguer o a la matrona de manera que puguin penjar-lo al rebedor de casa seva per fer goig. L’artista contempla, analitza i dissecciona el món. És capaç de remenar, furgar, esgarrapar i aprofundir entre els estrats més baixos de la societat per colpir-nos i mostrar-nos la cara més amarga del món en que ens movem, moltes vegades ignorada intencionadament per nosaltres, perquè volem creure que vivim en un món ideal. És per això que Murillo és capaç d’alternar amb les seves mares de Deu un nen espollant-se; o que Goya, a mida que anava progressant la seva comprensió del món, hagi estat capaç d’oferir-nos unes pintures negres impressionants, capaços de captar el més profund de la societat de la seva època.

De la mateixa manera, Anselm Kiefer va realitzar les seves pintures matèriques on reflexiona sobre el nazisme i la duresa de la vida dels camps de concentració. De fet, va estar qüestionat durant dècades perquè, sovint, a una societat que vol presentar una imatge allunyada de conflictes i de situacions desagradables, li costa molt d’acceptar que aquells aspectes representats en les obres d’uns artistes incòmodes retraten, segurament millor, les seves contradiccions i mostren una cara més cruel, real i, alhora, més humana. És per això que aquests artistes, finalment, són reconeguts internacionalment. Això és degut a que el públic es veu reflectit en les seves obres i són conscients de que la famosa dita: “l’art imita la vida” és una gran mentida perquè l’art amb majúscules no imita. L’ART ÉS VIDA.

                                                                                              Luis Bolívar (13 – 12 – 16)