viernes, 14 de diciembre de 2018

XARXES






La pluja insistent, cau sobre la ciutat. El ressonar de les gotes sobre la teulada propicien una cadència rítmica que desaconsella la sortida al carrer. Lluny de ser un inconvenient, la tempesta és un incentiu per fer allò que desitges amb força: encendre el personal computer i deixar-te portar per la seva tènue llum encisadora que sembla captivar-te. Obres el Facebook per veure què se n’ha fet de les teves amistats. Veus que el nombre de friends ha augmentat, cosa que et posa d’allò més content. Sona la melodia del mòbil: has rebut un wassap. L’obres i veus que Peter et diu que t’ha enviat un e-mail amb les entrades del concert dels Floggin Molly que voleu anar a veure. Obres el spootify per escoltar la música del grup mentre fas una foto de les entrades i les penges a l’instagram stories. Després les envies per Messenger als teus contactes més propers. Vas al play Store del mòbil per baixar-te l’app de pinterest. Així podràs comptar amb una altra font de projecció de les teves activitats.
No som conscients de que a mida que augmentem la nostra presència a les xarxes socials, cada vegada la reduïm més del nostre món i entorn real. Tenim unes amistats ciberespacials que semblen més un holograma de ciència ficció que uns companys amb els quals poder discutir d’algun tema corrent. Nosaltres mateixos exposem, com si fos un aparador, els nostres actes més quotidians a les xarxes socials: avui he menjat un dònut de xocolata, m’he fet un nou pentinat de rastas, etc. Pensem que la nostra vida manca d’emoció i volem donar-li un contingut que ens faci més semblants a la imatge que volem oferir, encara que estigui tamisada per una patina inconsistent i un tant irreal.
Una persona tan visionaria com Aldous Huxley, autor de “Un mundo feliz”, ja ens avisava als anys 30 del segle passat que en el futur, els dictadors intentaran preservar el seu poder a través del consentiment dels dominats i ho farien gràcies a les drogues. També deia que els dispositius tecnològics ens poden allunyar de la llibertat imposant control. Realment no es va equivocar gaire ja que avui dia tots estem satisfactòriament controlats gràcies als nostres dispositius mòbils i a les xarxes socials on anem exposant de manera gradual i gratuïta totes aquelles coses que ens preocupen i ens interessen, mentre anem perdent paulatinament privacitat i, per tant, llibertat.
Possiblement, l’acte més revolucionari que  podríem fer avui dia seria tancar el mòbil, deixar-lo de costat i dedicar-nos a viure i a ser, a guanyar presència en el món real mentre l’anem perdent en el món virtual. Així ens podrem mirar als ulls i ens adonarem de quines són les persones que tenim al costat, de quins són els seus problemes reals i les seves il·lusions. També ens adonarem que hi ha unes altres tipus de xarxes que són les xarxes de la solidaritat en les quals es tracta de canviar el focus de la mirada, passant del jo individu al jo social. L’home, com a ésser social, no pot sobreviure sense el seu entorn però aquest ha de ser un entorn construït sobre complicitats i suports mutus.
Si ho analitzem fredament,  “l’illa del safrà” és un reducte de solidaritat i companyonia enfront a aquest món tan individualitzat. La col·laboració entre els illencs forma part de les seves senyes d’identitat. En ella es trena aquesta xarxa de solidaritat que no deixa enrere a ningú perquè tots formem part d’aquesta barca i tots som diferents però necessaris. L’illa té el punt adequat de bogeria humana i artística que il·lumina i dona lucidesa a aquesta societat enfosquida. Huxley deia que en les investigacions sobre les malalties s’ha aconseguit un avenç tan gran que cada dia resulta més difícil trobar a algú completament sa.

Potser cal que visitin “Lílla del safrà”. La seva excel·lent salut radica precisament en la seva particular bogeria.

Benvinguts a l’illa.
                                                                                  Lluís Bolívar