CONSCIÈNCIA
Diuen els savis que
tenir fe no vol dir creure cegament sinó tenir la certesa absoluta sobre alguna
cosa. Jo, que sóc home de poca fe, tenia en canvi la certesa absoluta de que
avui em tocaria fer una petita improvisació en aquest sopar de final de curs i
d’inauguració de l’exposició “Consciència”.
En aquesta societat tan
accelerada, els registres i les impressions sobre el món es realitzen de manera
ràpida. La nostra memòria és capaç de retenir una imatge icònica en mil·lisegons,
de tal manera que la persistència de la informació, base de la memòria icònica,
es converteix en un magatzem sensorial.
El nostre univers està
format per una sèrie d’icones que determinen la nostra cosmovisió particular.
Quan entrem a Cal Massó, amb l’exposició que ens ocupa podem observar una sèrie
d’imatges i de conceptes que contribueixen a enriquir aquest univers tan
particular que tenim.
Paisatges
espectaculars, tempestes deslligades, boscos màgics, mirades que escruten
l’espectador i tot un seguit de temes que ja formen part del nostre petit, però
no per això menys important, món.
Si algú vol saber qui
és el responsable d’aquesta avinença, se li pot dir que aquest és el resultat
de l’elaboració continuada i sentida d’un estrany grup d’éssers que s’amaguen
sota l’epígraf de l’illa del safrà, una societat limitada que es troba sota la
batuta de l’Agustina Sobrino.
I què té d’estrany
aquesta societat? Veureu, en un taller de pintura la gent arriba, pinta i
marxa. En aquest taller la gent no arriba: ja hi són. Ben bé no saps ni com ni
de quina manera però, en qualsevol moment pot aparèixer, per alguna de les
múltiples portes, qualsevol dels seus components.
La gent no pinta: crea
i fa art, un art que surt del cor i de les entranyes. Són capaços de fer una
creació amb una pedra, amb un sac de patates o amb qualsevol altre objecte que
la casualitat (que no existeix) i el bon enteniment de l’artista creguin
convenients.
Finalment, la gent no
marxa perquè, inclús quan no hi són, la seva essència roman en forma d’obra
d’art. Quan passeges per les estàncies d’aquella curiosa illa notes la
presencia dels seus components, de manera que quan observes les seves obres,
estàs veient la seva ànima.
És per això que si
arribes a un lloc del qual no saps el nom, veus unes obres que desprenen un
halo màgic i una sensació de benestar t’envaeix, alegra’t perquè has arribat a l’Illa del Safrà.
Lluís Bolívar
Juny 2016
