Ahir em va passar una cosa ben curiosa. Vaig veure una persona coneguda,
una senyora gran que ja va viure els dies de la República i la guerra civil a
Reus. La vaig saludar i ella em va contestar com sempre. Un moment més tard,
fent referència a la meva novel·la, em va dir sense perdre el somriure:
-
Dius
mentides.
Em vaig quedar astorat doncs, de seguida vaig pensar: “Aquí he ficat la
pota en algun fet històric que faig referència en l’obra.
-
Dius
mentides – va tornar a dir somrient.
Jo no sabia que dir, doncs tampoc sabia a què es referia. Veient el meu
desconcert i, sense perdre el somriure, va continuar.
-
Al
meu mas no va morir ningú.
Aleshores ho vaig entendre. Es referia a una de les víctimes de la novel·la
que havia aparegut assassinada en un mas que, coses de la vida, resulta que per
la localització devia ser el seu. Vaig somriure i vam prosseguir la conversa.
Després, més tranquil·lament, aquella anècdota em va fer pensar. L’autor
crea una història fruit de la seva imaginació però, quan aquesta arriba al
carrer, els lectors la fan seva i li donen vida de manera que aquella primera
historia passa a convertir-se en una narració comuna i en part de la memòria
col·lectiva del públic que la llegeix. Les històries que conformen la novel·la
passen a adquirir un caràcter de relat propi i comú formant part – com moltes
altres narracions - de la base d’una cultura comuna.
Vaig pensar que la base cultural d’un poble està formada per la
interrelació d’històries, anècdotes, maneres de pensar i de fer i de molts
altres elements que conformen un gruix teixit, base del reconeixement propi i punt de partida de les expectatives d’una societat determinada.
