Som en temps de canvis, temps en que el que s’imagina
etern no dura més que la flama d’un llumí, el que vol guanyar un mundial marxa
abans que la pilota comenci a rodar, el que arriba a ministre deixa el càrrec
abans de començar i el que vol governar sense tenir en compte el poble veu com
el seu xiringuito es desmanega i s’esvaeix com un somni impossible.
Aquests temps accelerats, de canvi, em recorden la
vella cançó de Bob Dylan, de total actualitat avui en dia, en la qual deia:
“veniu escriptors i crítics, que creieu saber-ho tot. Cal tenir els ulls oberts
i canviar si canvia el món. No correu tampoc massa. La ruleta està girant.
Ningú no pot saber el lloc on pararà. Vigileu, qui perd avui guanyarà segur
demà. Perquè els temps estan canviant”.
I els temps canvien. I els pantalons que s’havien de
cosir perquè estaven esgarrats, avui s’han d’esgarrar per anar a la moda. I
l’escola que tancava les seves portes quan acceptava uns alumnes que havien de
rebre uns coneixements, avui les ha d’obrir per tal de sortir a la vida. I
aquells nens que quedaven exclosos de la mirada social, avui són els que ens
observen sense jutjar però els que ens indiquen el camí a seguir.
Els canvis estan a tot arreu però sovint confonem
canviar amb el fet d’anar ràpid i estar a la moda. Fer coses diferents de les
que fèiem perquè sembla que avancem cap a una situació més novedosa i, per
tant, més guai. Com deia aquell
cantant de la nostra joventut, avui també molt de moda per cert: “no és això,
companys, no és això”.
Canviar no vol dir necessàriament fer coses diferents,
vol dir evolucionar en un procés individual de maduració i de certeses que ens
mostren un món que pot ser possible. Quan som capaços de veure aquesta
possibilitat, aleshores ja som capaços de realitzar la tasca de transformació
que es requereix. Ja no trobem acceptable que determinats hàbits de
comportament que han estat habituals en èpoques anteriors continuïn marcant el
nostre camí.
Quan ets capaç de veure l’amistat en l’acceptació de
l’altre independentment de les seves creences o idees, quan t’alegres de l’èxit
dels companys i pateixes amb els seus problemes, quan no ets qüestiones la
integritat de l’altre i veus en la seva diversitat un enriquiment de tots
nosaltres és quan te n’adones que has canviat i que aquest canvi interior obté
una resposta en el teu entorn.
L’illa del safrà és la suma de la interiorització del
canvi de cadascú de nosaltres. En l’illa cada persona té un món per mostrar,
cada projecte és un repte compartit, cada desig és una il·lusió col·lectiva i
la positivitat és la benzina que ens porta a aconseguir els objectius
proposats. La creativitat és el nostre particular motor del canvi, la mateixa
que ens fa apreciar en una textura la delicada imatge d’una rosella o transformar
una taca en el pausat aleteig d’una papallona. No sempre canviar vol dir fer
coses diferents sinó mirar les coses amb uns altres ulls.
Luis
Bolívar
