La pluja insistent, cau sobre la
ciutat. El ressonar de les gotes sobre la teulada propicien una cadència
rítmica que desaconsella la sortida al carrer. Lluny de ser un inconvenient, la
tempesta és un incentiu per fer allò que desitges amb força: encendre el
personal computer i deixar-te portar per la seva tènue llum encisadora que
sembla captivar-te. Obres el Facebook per veure què se n’ha fet de les teves
amistats. Veus que el nombre de friends ha augmentat, cosa que et posa d’allò
més content. Sona la melodia del mòbil: has rebut un wassap. L’obres i veus que
Peter et diu que t’ha enviat un e-mail amb les entrades del concert dels
Floggin Molly que voleu anar a veure. Obres el spootify per escoltar la música
del grup mentre fas una foto de les entrades i les penges a l’instagram
stories. Després les envies per Messenger als teus contactes més propers. Vas
al play Store del mòbil per baixar-te l’app de pinterest. Així podràs comptar
amb una altra font de projecció de les teves activitats.
No som conscients de que a mida
que augmentem la nostra presència a les xarxes socials, cada vegada la reduïm
més del nostre món i entorn real. Tenim unes amistats ciberespacials que
semblen més un holograma de ciència ficció que uns companys amb els quals poder
discutir d’algun tema corrent. Nosaltres mateixos exposem, com si fos un
aparador, els nostres actes més quotidians a les xarxes socials: avui he menjat
un dònut de xocolata, m’he fet un nou pentinat de rastas, etc. Pensem que la
nostra vida manca d’emoció i volem donar-li un contingut que ens faci més
semblants a la imatge que volem oferir, encara que estigui tamisada per una
patina inconsistent i un tant irreal.
Una persona tan visionaria com
Aldous Huxley, autor de “Un mundo feliz”, ja ens avisava als anys 30 del segle
passat que en el futur, els dictadors intentaran preservar el seu poder a
través del consentiment dels dominats i ho farien gràcies a les drogues. També
deia que els dispositius tecnològics ens poden allunyar de la llibertat
imposant control. Realment no es va equivocar gaire ja que avui dia tots estem
satisfactòriament controlats gràcies als nostres dispositius mòbils i a les
xarxes socials on anem exposant de manera gradual i gratuïta totes aquelles
coses que ens preocupen i ens interessen, mentre anem perdent paulatinament
privacitat i, per tant, llibertat.
Possiblement, l’acte més
revolucionari que podríem fer avui dia
seria tancar el mòbil, deixar-lo de costat i dedicar-nos a viure i a ser, a
guanyar presència en el món real mentre l’anem perdent en el món virtual. Així
ens podrem mirar als ulls i ens adonarem de quines són les persones que tenim
al costat, de quins són els seus problemes reals i les seves il·lusions. També
ens adonarem que hi ha unes altres tipus de xarxes que són les xarxes de la
solidaritat en les quals es tracta de canviar el focus de la mirada, passant
del jo individu al jo social. L’home, com a ésser social, no pot sobreviure
sense el seu entorn però aquest ha de ser un entorn construït sobre
complicitats i suports mutus.
Si ho analitzem fredament, “l’illa del safrà” és un reducte de
solidaritat i companyonia enfront a aquest món tan individualitzat. La
col·laboració entre els illencs forma part de les seves senyes d’identitat. En
ella es trena aquesta xarxa de solidaritat que no deixa enrere a ningú perquè
tots formem part d’aquesta barca i tots som diferents però necessaris. L’illa
té el punt adequat de bogeria humana i artística que il·lumina i dona lucidesa
a aquesta societat enfosquida. Huxley deia que en les investigacions sobre les
malalties s’ha aconseguit un avenç tan gran que cada dia resulta més difícil
trobar a algú completament sa.
Potser cal que visitin “Lílla del
safrà”. La seva excel·lent salut radica precisament en la seva particular
bogeria.
Benvinguts a l’illa.
Lluís
Bolívar
