“Canvis
Gira’t i enfronta el desconegut.
Molt aviat envelliràs.
Potser el temps em podrà canviar,
Però jo no puc seguir alhora”
Aquesta lletra de cançó, de l’any 1971, es troba en
l’àlbum “Hunky Dory” de David Bowie, considerat un dels millors àlbums de tots
els temps. La cançó se centra en la naturalesa compulsiva de la reinvenció
artística. Promulga que cada artista ha de seguir el seu propi camí,
allunyant-se d’aquelles modes més comercials que iguala i minimitza la
creativitat.
El que resulta interessant és el concepte de canvi.
Aquest concepte el podem interpretar de moltes maneres. Si anem al diccionari,
trobarem nocions com bescanvi o permuta si es tracta de fer una activitat
comercial amb les seves respectives variants com tracte, barata o truca.
Aquesta idea, però en altre sentit, la trobarem a la
mudança, que implica moviment i desplaçament, sovint de tota una vida per tal
d’intentar construir una de nova. Això comporta una alteració de les nostres
rutines i l’excitació del nostre sistema simpàtic, aquell que s’activa en
situacions d’estrès.
El canvi ens permet ser conscients de la fugacitat,
versatilitat i variabilitat de la nostra forma de vida. El que avui ens pot
semblar una manera de fer i de viure, pot canviar en un moment i capgirar tota
la nostra cosmovisió del món. Només cal pensar en aquelles persones a les quals se’ls ha diagnosticat una greu malaltia o a les que han guanyat el premi gros
de la loteria.
En altres èpoques, el canvi el situàvem al moment de
pagar en monedes i rebíem els menuts, la xavalla o la morralla que,
acuradament, guardàvem al nostre moneder o a la guardiola, esperant que arribés
el dia en què aquell porc de porcellana esclatés en mil bocins deixant a la
vista tot el que havíem estat capaços d’estalviar.
Tot això no és res si ho comparem amb els homes
d’església que consideren el canvi com una transformació necessària per a tenir una ànima més elevada i l’estima de Déu. Cal dir que hi posen molta fe en
aquestes tasques, sigui a cop de “Botafumeiro” o de la convicció retòrica
afavorida pels sermons eclesiàstics. Afortunadament, s’ha deixat de fer servir
la manera tradicional que consistia a treure els defectes del malaurat a la
calor d’una pira de llenya que, això sí, transformarà el cos de l’infeliç en
una altra cosa més etèria. En paraules de Lavoisier: “l’energia no es crea ni
es destrueix, tan sols es transforma”.
Tornant a les nostres arrels, podem dir que “L’illa
del safrà” també ha patit canvis enguany. Hem canviat de lloc, hem fet una
mudança, ens hem transmutat físicament, ens hem convertit en una altra cosa, però benauradament, el nostre esperit i les nostres ànimes resten immutables
en la consecució del nostre objectiu
primari i comú a tot el grup: gaudir de bona companyia, treballar la
creativitat i gaudir d’ella, com no podia ser d’una altra manera.
Hem vingut a un nou local, un edifici amb pedigrí, la casa natal de Marià
Fortuny, un somni per qualsevol artista. Però ningú ha pensat que, si Marià
Fortuny aixequés el cap, diria: “Mare meva! Quants canvis!”
