DILE QUE HE MUERTO

Si te pregunta, dile que he muerto,

que una devastadora tormenta,

traicionera, con fines arteros,

y de funestas consecuencias

atacó y consumió mi cuerpo

torturó y me robó el alma

Si sonríe, dile que he muerto,

que un terrible sol abrasador,

me golpeó en un árido desierto,

apagando mi ardiente pasión,

calcinando mis dolidos huesos

fruto de una inmensa ofuscación

Si se deleita, dile que he muerto,

en una cruel y pérfida batalla,

abandonando las armas presto,

rompiendo la deseada alianza,

tras sufrir la inesperada traición,

en tan triste y despiadada guerra.

Pero si ves un velo en su mirada

y furtivas lágrimas en sus ojos,

si parece hallarse sola y perdida,

abandonada en un páramo yermo,

entonces, si te pregunta, no le digas nada.

Tan solo dile que….extraño su ausencia.

                                               Luis Bolívar

L'arbre nu

L’ARBRE NU

Obra de la col·lecció de Lluís Bolívar

El gebre i la neu cobreixen el sòl,

formant un mantell fred de somnis blanquejats.

El silenci i la quietud s’ensenyoreixen del paisatge.

Només l’assossegat discórrer de l’aigua del riu,

I un únic arbre nu, desposseït de les seves fulles,

aporten una harmoniosa nota de color a l’entorn.

                                                         Lluís Bolívar

Paisatges del Delta

Sorgint de la boirina apareixen

camps negats on viu tot un món reflectit,

terres esgarrapades amb  profunds solcs,

on caminen i passegen les aus,

aprofitant les improvisades piscines.

Peculiaritats d’un paisatge

Que no deixa de ser un regal pels ulls:

És el Delta de l’Ebre.

En un món ideal

EN UN MÓN IDEAL

En un món ideal, els problemes no existirien ja que les dificultats serien resoltes abans d’esdevenir un inconvenient per a algú.

En un món ideal, els polítics serien honrats i es dedicarien amb cos i ànima a solucionar els problemes reals de la gent.

 En un món ideal, els artistes es dedicarien a fer coses boniques per poder alegrar el dia a les persones que volen gaudir d’uns canons de bellesa apropiats.

En un món ideal, a l’illa del safrà sempre es farien àpats amb tan bona pinta i tan meravellosos com el d’aquesta nit.

Però no, no estem en un món ideal. Ens trobem que a la vida es presenten problemes i situacions, sovint molt dures i difícils de pair. També veiem que, més vegades de les que ens agradaria, els polítics cauen en la temptació i s’apropien d’allò públic que haurien de vigilar i conservar. D’altra banda, a l’illa del safrà, no tots els dies són festes i, de tant en tant, cau algun xàfec que deixa xop a algun dels seus components tot i estar sota sostre.

Pel que fa als artistes, això ja és una altra cosa. Hi ha molts artistes que han fet obres boniques amb el desig d’agradar o de ser complaents amb el gran públic. També hi ha grans artistes que, en alguna etapa de la seva vida, van intentar copsar moments bonics plens de joia i de felicitat. Només cal recordar algunes obres d’un jove Goya com són: el para-sol, la gallina cega o el berenar a la riba del Manzanares.

Però els artistes tenen alguna cosa de rebel, d’inconformistes i d’indisciplinats. Això és, probablement, el que fa d’ells un element indispensable, no tan sols del nostre entorn sinó de la nostra societat. L’artista amb majúscules no observa i analitza la societat per fer un quadret que pugui agradar al botiguer o a la matrona de manera que puguin penjar-lo al rebedor de casa seva per fer goig. L’artista contempla, analitza i dissecciona el món. És capaç de remenar, furgar, esgarrapar i aprofundir entre els estrats més baixos de la societat per colpir-nos i mostrar-nos la cara més amarga del món en que ens movem, moltes vegades ignorada intencionadament per nosaltres, perquè volem creure que vivim en un món ideal. És per això que Murillo és capaç d’alternar amb les seves mares de Deu un nen espollant-se; o que Goya, a mida que anava progressant la seva comprensió del món, hagi estat capaç d’oferir-nos unes pintures negres impressionants, capaços de captar el més profund de la societat de la seva època.

De la mateixa manera, Anselm Kiefer va realitzar les seves pintures matèriques on reflexiona sobre el nazisme i la duresa de la vida dels camps de concentració. De fet, va estar qüestionat durant dècades perquè, sovint, a una societat que vol presentar una imatge allunyada de conflictes i de situacions desagradables, li costa molt d’acceptar que aquells aspectes representats en les obres d’uns artistes incòmodes retraten, segurament millor, les seves contradiccions i mostren una cara més cruel, real i, alhora, més humana. És per això que aquests artistes, finalment, són reconeguts internacionalment. Això és degut a que el públic es veu reflectit en les seves obres i són conscients de que la famosa dita: “l’art imita la vida” és una gran mentida perquè l’art amb majúscules no imita. L’ART ÉS VIDA.

                                                                                              Luis Bolívar (13 – 12 – 16)

CONSCIÈNCIA

Diuen els savis que tenir fe no vol dir creure cegament sinó tenir la certesa absoluta sobre alguna cosa. Jo, que sóc home de poca fe, tenia en canvi la certesa absoluta de que avui em tocaria fer una petita improvisació en aquest sopar de final de curs i d’inauguració de l’exposició “Consciència”.

En aquesta societat tan accelerada, els registres i les impressions sobre el món es realitzen de manera ràpida. La nostra memòria és capaç de retenir una imatge icònica en mil·lisegons, de tal manera que la persistència de la informació, base de la memòria icònica, es converteix en un magatzem sensorial.

El nostre univers està format per una sèrie d’icones que determinen la nostra cosmovisió particular. Quan entrem a Cal Massó, amb l’exposició que ens ocupa podem observar una sèrie d’imatges i de conceptes que contribueixen a enriquir aquest univers tan particular que tenim.

Paisatges espectaculars, tempestes deslligades, boscos màgics, mirades que escruten l’espectador i tot un seguit de temes que ja formen part del nostre petit, però no per això menys important, món.

Si algú vol saber qui és el responsable d’aquesta avinença, se li pot dir que aquest és el resultat de l’elaboració continuada i sentida d’un estrany grup d’éssers que s’amaguen sota l’epígraf de l’illa del safrà, una societat limitada que es troba sota la batuta de l’Agustina Sobrino.

I què té d’estrany aquesta societat? Veureu, en un taller de pintura la gent arriba, pinta i marxa. En aquest taller la gent no arriba: ja hi són. Ben bé no saps ni com ni de quina manera però, en qualsevol moment pot aparèixer, per alguna de les múltiples portes, qualsevol dels seus components.

La gent no pinta: crea i fa art, un art que surt del cor i de les entranyes. Són capaços de fer una creació amb una pedra, amb un sac de patates o amb qualsevol altre objecte que la casualitat (que no existeix) i el bon enteniment de l’artista creguin convenients.

Finalment, la gent no marxa perquè, inclús quan no hi són, la seva essència roman en forma d’obra d’art. Quan passeges per les estàncies d’aquella curiosa illa notes la presencia dels seus components, de manera que quan observes les seves obres, estàs veient la seva ànima.

És per això que si arribes a un lloc del qual no saps el nom, veus unes obres que desprenen un halo màgic i una sensació de benestar t’envaeix, alegra’t perquè has arribat a l’Illa del Safrà.

                                                        Lluís Bolívar

                                                        Juny 2016

EDUCART

Desembre 2015

De la mateixa manera que hi ha autors i escriptors que són capaços de crear mons imaginaris i fantàstics donant veu a tot un univers literari, resulta fàcil imaginar que pugui existir un altre univers paral·lel on les paraules puguin adquirir una significació diferent omplint de nou contingut, vells conceptes. A fi de comptes, la física quàntica, cada dia ens aporta més informació de la possibilitat real d’un univers simultani.

Si nosaltres desgranem aquest nou vocabulari, sens dubte, una de les paraules que resultarien de gran interès seria “educart”, un concepte que ballaria entre el món de l’educació i l’art, cosa molt curiosa però amb la qual batallem, dia rere dia, a l’illa del safrà.

Però, quin seria el contingut d’aquesta innovadora paraula? Evidentment, no es referiria només al fet de desenvolupar o perfeccionar les facultats i aptituds de la persona, tampoc es referiria al fet de dirigir o ensenyar els altres. Educart faria referència al fet d’aprendre a través de l’art i de projectar-se per mitjà d’ell. Tindria en consideració les actituds i les aptituds, la creativitat i les sensacions partint de la interpretació del món a partir de les emocions i els sentiments. En la consideració de que l’individu està format per esperit, ànima i cos, cada individu desenvoluparia les seves capacitats enfrontant-se a l’art i, per tant, a la vida.

Aquesta estranya teoria, digna de les més estudiades investigacions sistèmiques del mètode Wardolf, les posem en pràctica, de manera habitual en el nostre petit univers de l’illa del safrà. Aquí les teories esdevenen realitats per màgia quàntica, els mons es creen i es regeneren de forma sorprenent, la inspiració esdevé l’energia creativa que necessitem com l’aire que respirem.

I és aleshores, davant l’observació d’aquest conglomerat de belles creacions quan el gran poeta Jesulín d’Ubrique, fruit d’un desig de crear noves paraules en la seva particular aportació creativa exclamaria allò de:

-         Solo dos palabras: Im presionante.

Final de la darrera temporada

De la mateixa manera que, en una cursa accelerada de Messi, aquest va deixant assentats a terra els rivals mentre encara la porteria per fer l’enèsim gol, el temps, en una accelerada cursa, va deixant enrere  els mesos fins que arriba aquell que posarà fi a totes aquelles històries viscudes al llarg de l’any.

Les elevades temperatures d’aquests dies ens recorden que s’apropa l’estiu i, amb ell, finalitza una altra temporada  artística del nostre taller. Afortunadament, el guionista que hagués de descriure les vicissituds de la mateixa no és el psicòpata de la sèrie Joc de trons. En aquest cas el final seria molt diferent al que ens ocupa avui.

Costa d’imaginar que un altre curs ha passat deixant en l’aire una fina capa de tristesa i melancolia pels esdeveniments passats i pel temps futur que hem de recórrer sense tenir al costat aquells companys tan especials que configuren un taller tan artístic.

M’imagino que, si hagués un espia que volgués copiar l’èxit  artístic d’aquest grup tan complex que munta i desmunta exposicions a ritme mensual només cal que analitzi els whatsapps de l’illa del safrà, que circulen en totes direccions i es creuen amb una complicitat i dificultat difícil de seguir:

-          Perquè aquest any fem el sopar en dimecres i no en dijous com sempre?

-          Les coses canvien.

-          Quadre guanyador del Premi Arnau de Palomar 2015.

-          L’ha guanyat perquè l’artista ha posat el símbol del facebook al quadre.

-          Pio, d’acord, però insisteixo, perquè aquest canvi? Les decisions no son coses sinó fets.

I així, missatge rere missatge, te n’adones que aquest és un grup ben peculiar, que la seva lògica consisteix en la seva total falta de lògica i que, si vols establir quines són les causes que fan d’aquest taller un lloc tan creatiu i on les mateixes relacions entre companys esdevenen obres artístiques conceptuals, només cal que arribis a l’illa, en barca o autobús. Un cop allà la olor de la creació, la visió dels sons i el so de l’art en el sentit més ple, ompliran els teu ésser, transformant la teva percepció del món. És aleshores quan entendràs el perquè del tot plegat.

La resta, conscients de la teva transformació, ens limitarem a dir: “Benvingut a l’illa del safrà”