XARXES

La pluja insistent, cau sobre la ciutat. El ressonar de les gotes sobre la teulada propicien una cadència rítmica que desaconsella la sortida al carrer. Lluny de ser un inconvenient, la tempesta és un incentiu per fer allò que desitges amb força: encendre el personal computer i deixar-te portar per la seva tènue llum encisadora que sembla captivar-te. Obres el Facebook per veure què se n’ha fet de les teves amistats. Veus que el nombre de friends ha augmentat, cosa que et posa d’allò més content. Sona la melodia del mòbil: has rebut un wassap. L’obres i veus que Peter et diu que t’ha enviat un e-mail amb les entrades del concert dels Floggin Molly que voleu anar a veure. Obres el spootify per escoltar la música del grup mentre fas una foto de les entrades i les penges a l’instagram stories. Després les envies per Messenger als teus contactes més propers. Vas al play Store del mòbil per baixar-te l’app de pinterest. Així podràs comptar amb una altra font de projecció de les teves activitats.

No som conscients de que a mida que augmentem la nostra presència a les xarxes socials, cada vegada la reduïm més del nostre món i entorn real. Tenim unes amistats ciberespacials que semblen més un holograma de ciència ficció que uns companys amb els quals poder discutir d’algun tema corrent. Nosaltres mateixos exposem, com si fos un aparador, els nostres actes més quotidians a les xarxes socials: avui he menjat un dònut de xocolata, m’he fet un nou pentinat de rastas, etc. Pensem que la nostra vida manca d’emoció i volem donar-li un contingut que ens faci més semblants a la imatge que volem oferir, encara que estigui tamisada per una patina inconsistent i un tant irreal.

Una persona tan visionaria com Aldous Huxley, autor de “Un mundo feliz”, ja ens avisava als anys 30 del segle passat que en el futur, els dictadors intentaran preservar el seu poder a través del consentiment dels dominats i ho farien gràcies a les drogues. També deia que els dispositius tecnològics ens poden allunyar de la llibertat imposant control. Realment no es va equivocar gaire ja que avui dia tots estem satisfactòriament controlats gràcies als nostres dispositius mòbils i a les xarxes socials on anem exposant de manera gradual i gratuïta totes aquelles coses que ens preocupen i ens interessen, mentre anem perdent paulatinament privacitat i, per tant, llibertat.

Possiblement, l’acte més revolucionari que  podríem fer avui dia seria tancar el mòbil, deixar-lo de costat i dedicar-nos a viure i a ser, a guanyar presència en el món real mentre l’anem perdent en el món virtual. Així ens podrem mirar als ulls i ens adonarem de quines són les persones que tenim al costat, de quins són els seus problemes reals i les seves il·lusions. També ens adonarem que hi ha unes altres tipus de xarxes que són les xarxes de la solidaritat en les quals es tracta de canviar el focus de la mirada, passant del jo individu al jo social. L’home, com a ésser social, no pot sobreviure sense el seu entorn però aquest ha de ser un entorn construït sobre complicitats i suports mutus.

Si ho analitzem fredament,  “l’illa del safrà” és un reducte de solidaritat i companyonia enfront a aquest món tan individualitzat. La col·laboració entre els illencs forma part de les seves senyes d’identitat. En ella es trena aquesta xarxa de solidaritat que no deixa enrere a ningú perquè tots formem part d’aquesta barca i tots som diferents però necessaris. L’illa té el punt adequat de bogeria humana i artística que il·lumina i dona lucidesa a aquesta societat enfosquida. Huxley deia que en les investigacions sobre les malalties s’ha aconseguit un avenç tan gran que cada dia resulta més difícil trobar a algú completament sa.

Potser cal que visitin “Lílla del safrà”. La seva excel·lent salut radica precisament en la seva particular bogeria.

Benvinguts a l’illa.

                                                                                  Lluís Bolívar

La iaia

A menudo los recuerdos nos invaden de forma imprevista. Escenas del pasado se dibujan en nuestra mente: olores, imágenes, ruidos... Miramos a nuestro alrededor y todo aquello que nos sorprendió tan solo era una jugada de nuestra mente. Hoy los ruidos han desaparecido y las imágenes a menudo son de personas que ya ni siquiera están con nosotros. Sin embargo, mientras las recordemos siempre estarán vivas.

El silencio se hace dueño del tiempo en la estancia que realiza las funciones de salita. Sentada en una silla de madera con la base de peana, se halla la iaia intentando enfilar la aguja para realizar unos remiendos bajo la intensa luz que, modulada por el portal de la cueva, pasa de una claridad tal que molesta la visión en el exterior, a una tonalidad agradable en el interior, favoreciendo la sensación de relajación en la calurosa tarde de verano.

La puerta, abierta y sin cortina que la proteja, no puede evitar que la luz cegadora que impone su dominio en las calles y tejados del pueblo, se desparrame en el interior de la vivienda, creando una escala de luminosidad cuanto menos curiosa ya que se establece un contraste lumínico entre la entrada – más iluminada – y las habitaciones a oscuras, pasando por una tierra de nadie que conforma la antigua cocina y que hace de puente entre estos mundos tan opuestos.

Cómo una corriente imparable, el aire seco de la tarde recorre las habitaciones atravesando los caminos creados en el interior de la casa-cueva para tal finalidad, produciendo un efecto catalizador en el ambiente ya de por sí fresco de la vivienda.

Los niños, en las habitaciones a oscuras, mantienen grandes aventuras en sus prolongados sueños que ocupan la tarde en una siesta generosa. Nada rompe la tranquilidad del momento, tan solo el crujir de alguna vieja puerta al realizar algún pequeño movimiento fruto de la corriente de aire.

En el exterior únicamente las lagartijas se atreven a salir ante un cielo que arroja con furia unos rayos solares, que conforman un arma tan poderosa que atemoriza a los lugareños. Estos no saldrán antes de las ocho, hora en que la fuerza del sol va dejando paso a una incipiente víspera donde la temperatura se torna agradable y, como si de un termitero se tratara, los vecinos van apareciendo de los agujeros excavados en la dura y blanca tierra.

Ajeno a todo ello, la iaia prosigue imperturbable su faena, convirtiéndose en guardiana silenciosa de la paz interior de la cueva hasta el momento en que, pequeños ruidos, anuncian que, para algunos, ya terminó la siesta.

El murmullo del agua

Revisando escritos relacionados con los paisajes de Castilléjar, un pueblo del altiplano granadino. En este caso, un texto sobre el ambiente que se genera en las alamedas cuando son anegadas.

Solo queda el sordo rumor del agua que, a su paso, va invadiendo el terreno de las alamedas en una silenciosa y predecible batalla.

 Las incontroladas matas que han ido ocupando el terreno, ante la pasividad del labriego que ha entretenido el tiempo en otras labores de temporada más productivas, pugnan por asomar sus tallos más altos por encima del nivel marcado por el agua. Mientras tanto los caracoles, en una inusual carrera deciden escalar aquellas ramas que le puedan ofrecer seguridad ante la riada que se previene.         

 Hojas caídas de los árboles son arrastradas y mecidas por el líquido elemento, manteniendo un profundo sueño. Serán obligadas a realizar un último viaje que las llevará a completar un paseo en el que no serán conscientes de la discreta levedad que ha configurado su mesurada existencia.

            El sombraje provocado por los álamos queda contrarrestado por una infinidad de brillantes puntos de luz que no son otra cosa que el reflejo del sol en el agua. En su generosidad, las copas de los árboles han abierto pequeños tragaluces para poder dejar paso un resplandor que necesita bien poco para crear un bonito espectáculo. Destellos y resplandores iluminan el agua formando una imagen un tanto irreal.

            El agua se convierte en un espejo donde, con un comportamiento absolutamente narcisista, los álamos se regocijan examinando un paisaje esplendoroso que se proyecta buscando una profundidad que solo existe en la percepción de quien observa. Este paisaje, reflejo del existente, se convierte en ideal y arquetipo de la alameda que buscará en su duplicidad el modelo de su existencia.

            Ante el aparente silencio de la arboleda, unos pequeños ruidos se perciben en la mañana. Los variados cantos de los insectos rivalizan en una singular tonada. Los pájaros cogen el testigo del concierto y se avienen a entonar una dulce melodía. El aire, que mece aquellos elevados chopos, unido al murmullo del agua, dan el contrapunto necesario para aportar consistencia a una sinfonía musical que, de otra manera, hubiera estado necesitada de una significativa armonización.

            De repente, como si de una revelación se tratara, todo aquel conglomerado obtiene significación de manera que no se puede observar una fracción sin dejar de ver el conjunto. El sentido y belleza del panorama está coordinado de tal manera que todas las partes adquieren importancia. Posiblemente nada sea imprescindible, pero todo es importante cuando de lo que se trata es de observar esa gran obra de arte llamada Naturaleza

CASTILLÉJAR

Aquest estiu hem tornat per poc temps a Castilléjar. He volgut recordar la descripció del mateix que vaig fer ara fa uns anys.

     Torrente de blancas casas y encaladas cuevas apiñadas a lo largo de los laderos que descienden desde las eras altas hasta el río. Se descuelgan como cascadas en interminable progresión de viviendas que se mantienen apegadas en continua reata yendo a parar a la plaza de la iglesia, corazón del entramado.

     Desde el mirador tenemos acceso a una impresionante vista. Observamos a poniente las sierras de Castril y Jabalcón, sucesión de picos que coronan de forma plástica los límites del paisaje. Agujereado el cortado bajo sus pies por una ristra de cuevas, la Morería vigila con múltiples ojos la vega repleta de encadenadas alamedas.     

     Como un malabarista en el circo, resulta difícil encontrar una calle recta y equilibrada. Las pendientes y las curvas hacen del pueblo una misteriosa atracción. La lluvia encuentra en la inclinación un motivo adecuado para desembocar en ruidoso río gracias a las improvisadas cañadas. En la nieve descubren los niños interesantes pendientes por las que deslizarse en sencillos trineos caseros.

    Antaño habitada, asediada y ocupada por habitantes en múltiples tareas hoy solo vivieron en el pueblo. Como vasos comunicantes observamos que mientras se vacía la villa el cementerio no deja de ampliar sus plazas.

     Tierra de espejuelos, el yeso, con su reflejo proyecta una imagen en la cual puede mirarse y relucir el pueblo. Los caminos circundan la población, atravesando campos y ríos, conformando un acogedor paseo donde el rugido de los torrentes se convierte en murmullo para no molestar la tranquila conversación que mantienen los atareados paseantes. Otros, más atrevidos, se dedican a la búsqueda de patatas crillas o de cagarrias buscando el oculto tesoro en los márgenes de las acequias y en las húmedas alamedas.

      Volvemos al pueblo donde columnas de humo asoman por las chimeneas que surgen a lo largo del camino haciendo patente la demostración de la existencia de unas vidas trabajadas desde el interior de la tierra.

     Castilléjar, generosa en tierras, rica en aguas, escasa de gentes, permanece aguantando los embates del tiempo mientras mira con inquietud el futuro ante las dificultades que se avecinan. Entretanto, un cielo maravilloso dibuja cuadros de múltiples colores a la hora en que el sol decide poner fin a su recorrido diario.

CANVIS

Som en temps de canvis, temps en que el que s’imagina etern no dura més que la flama d’un llumí, el que vol guanyar un mundial marxa abans que la pilota comenci a rodar, el que arriba a ministre deixa el càrrec abans de començar i el que vol governar sense tenir en compte el poble veu com el seu xiringuito es desmanega i s’esvaeix com un somni impossible.

Aquests temps accelerats, de canvi, em recorden la vella cançó de Bob Dylan, de total actualitat avui en dia, en la qual deia: “veniu escriptors i crítics, que creieu saber-ho tot. Cal tenir els ulls oberts i canviar si canvia el món. No correu tampoc massa. La ruleta està girant. Ningú no pot saber el lloc on pararà. Vigileu, qui perd avui guanyarà segur demà. Perquè els temps estan canviant”.

I els temps canvien. I els pantalons que s’havien de cosir perquè estaven esgarrats, avui s’han d’esgarrar per anar a la moda. I l’escola que tancava les seves portes quan acceptava uns alumnes que havien de rebre uns coneixements, avui les ha d’obrir per tal de sortir a la vida. I aquells nens que quedaven exclosos de la mirada social, avui són els que ens observen sense jutjar però els que ens indiquen el camí a seguir.

Els canvis estan a tot arreu però sovint confonem canviar amb el fet d’anar ràpid i estar a la moda. Fer coses diferents de les que fèiem perquè sembla que avancem cap a una situació més novedosa i, per tant, més guai. Com deia aquell cantant de la nostra joventut, avui també molt de moda per cert: “no és això, companys, no és això”.

Canviar no vol dir necessàriament fer coses diferents, vol dir evolucionar en un procés individual de maduració i de certeses que ens mostren un món que pot ser possible. Quan som capaços de veure aquesta possibilitat, aleshores ja som capaços de realitzar la tasca de transformació que es requereix. Ja no trobem acceptable que determinats hàbits de comportament que han estat habituals en èpoques anteriors continuïn marcant el nostre camí.

Quan ets capaç de veure l’amistat en l’acceptació de l’altre independentment de les seves creences o idees, quan t’alegres de l’èxit dels companys i pateixes amb els seus problemes, quan no ets qüestiones la integritat de l’altre i veus en la seva diversitat un enriquiment de tots nosaltres és quan te n’adones que has canviat i que aquest canvi interior obté una resposta en el teu entorn.  

L’illa del safrà és la suma de la interiorització del canvi de cadascú de nosaltres. En l’illa cada persona té un món per mostrar, cada projecte és un repte compartit, cada desig és una il·lusió col·lectiva i la positivitat és la benzina que ens porta a aconseguir els objectius proposats. La creativitat és el nostre particular motor del canvi, la mateixa que ens fa apreciar en una textura la delicada imatge d’una rosella o transformar una taca en el pausat aleteig d’una papallona. No sempre canviar vol dir fer coses diferents sinó mirar les coses amb uns altres ulls.

                                                                        Luis Bolívar

CICLOGÈNESI

Jo sempre he pensat que Anna és un nom bonic. A vegades he cregut en la correspondència entre un nom i el seu significat. Si analitzem el significat d’aquest nom, descobrirem que Anna vol dir beneida o amb gracia, en el benentès de que gràcia no vol dir graciosa o que sigui una persona capaç d’imitar els acudits de Chiquito de la Calzada i “el pecador de la pradera”. La gràcia entesa com una ajuda sobrenatural i un do atorgat per Déu a l’home per aconseguir la bonaventura.  Si analitzem etimològicament el nom veurem que ve de l’hebreu i el podem trobar en l’Antic Testament. Com a curiositat diré que el masculí d’Anna és Ananíes...,coses  de l’antroponímia. Diuen que les Annes són sinceres, bastant impulsives, apassionades encara que geloses i optimistes per natura.

Assabentat com estava de les seves característiques, vaig saber que ahir arribava Anna a Catalunya. Després de la lògica il·lusió per la noticia, avui m’assabento que Annna no és aquella noia simpàtica, beneïda i amorosa sinó que és una ciclogènesi explosiva que portaria fortes ratxes de vent, fortes precipitacions, un brusc descens de les temperatures amb possibilitat de neu en cotes altes i un augment important en l’elevació de les onades. Sembla ser que després de passar per Catalunya, es desplaçaria cap a França, Alemanya i Polònia en el seu improvisat viatge turístic prenadalenc.

Donades les característiques d’aquesta fervorosa Anna no queda més remei que protegir-nos i buscar un lloc d’escalf, per poder sobrepassar aquest temporal de la millor manera possible. Això vol dir buscar un lloc on les condicions físiques de calor, temperatura i humitat siguin les adequades pel nostre organisme. A fi de contes, l’aigua la posem nosaltres amb el 63% del pes del nostre cos.

Si això és l’únic que ens demana el nostre cos, donat que som organismes pluricel·lulars heteròtrofs, hem d’anar amb compte perquè podria ser que fóssim un fong o una medusa per posar dos exemples d’aquesta magnífica i amplia família de la qual formem part. Si, en canvi, formem part d’aquesta espècie tan estranya i confusa com és l’ésser humà cal dir que amb això no n’hi ha prou, l’home és un ésser biosocial i necessita la proximitat d’uns companys, i no uns companys qualsevols sinó aquells amb els quals sigui capaç d’establir unes relacions riques i pròximes, que permeti establir una xarxa de complicitats que puguin resultar enriquidores per a tots aquells que la gaudeixen.

I és aquí quan arribem al punt àlgid de la nostra ciclogènesi particular. Si en aquesta xarxa es comparteixen idees, s’ajuda als companys d’una manera desinteresada, es desenvolupa la creativitat i es contribueix al benestar general, les dificultats produïdes per la tempesta seran superades, les baixes temperatures pujaran davant l’escalfor de l’ambient, la neu ens servirà per enriquir les nostres targes de nadal i ballarem per damunt de les grans onades. No hem de tenir por del futur ni preocupació pels problemes que arribaran perquè hi som en mig d’aquest entorn calmat i enriquidor, en mig d’una illa que, malgrat les tempestes externes, tenim com a far el caliu de l’amistat i la companyonia sota l’estrella inspiradora de l’art.

                                                           Luis Bolívar

                                                           12 – 12 - 2017