ESTAT: JUBILAT

 

Marcel Proust deia que els dies poden ser iguals per a un rellotge, però no per a un home. Efectivament, malgrat que tots els dies comencen a una hora similar, tenint en compte el lògic moviment del sol en el seu recorregut el·líptic al voltant de la terra, i acaben a una mateixa hora aproximada, l’aprofitament que en fem del mateix difereix tenint en compte molts factors: el nostre estat d’ànim, la nostra predisposició a viure aquell dia com si fos el darrer, l’acumulació de feina o la roba per rentar.

I, a què ve tot això?, direu. Doncs, molt senzill. Avui és el dia en que, de manera oficial, m’han jubilat. En un acte molt protocol·lari, on es trobaven altes personalitats del món educatiu provincial, ha tingut lloc la representació visual i escènica d’un comiat, acompanyada del característic pica-pica.

Aquest és un moment desitjat i temut alhora per molta gent. Desitjat perquè després de tants anys de treball i, en un món tan complex com l’educatiu on, malgrat les àmplies vacances, hi ha poc temps per destinar-les a ús particular sense pensar en la canalla. Temut, perquè costa d’imaginar un altre món, diferent d’aquell que existeix quan t’aixeques cada matí amb la tranquil·litat de la coneguda rutina.

Hi ha persones que esperen trobar en la jubilació una resposta a la seva manera de viure. Deixen les coses per fer “per a quan em jubili”. Jo ja fa temps que vaig decidir no deixar les coses per la jubilació. El xoc pot ser gran i et pots trobar un gran buit davant teu si no has fet res abans. No es pot esperar a la jubilació per portar la vida que hom ha desitjat. Diuen que la jubilació és el moment en què deixes de viure per treballar i comences a treballar per viure. Aquest és el gran objectiu, però alhora genera un afortunat problema, ja que la jubilació no et permet tenir un dia lliure.

Finalment, prefereixo quedar-me amb la cita de A. Major que diu: “El concepte de llibertat no s’entén fins que un està jubilat”. D’aquesta manera et retires de la feina i de la pressió, però mai de la vida. És el moment de crear, de gaudir, d’aprendre, de lluitar..., o sigui, de viure amb les ganes de saber que tot es pot fer, però amb la tranquil·litat de pensar que el temps i els límits no venen marcats des de fora.

L’illa del safrà n’és un exemple. És un lloc ple de possibilitats, on la creativitat i l’art en són l’eix principal. Les persones que en formen part són el seu principal actiu. La convivència que s’hi genera tan sols es troba en petits oasis en aquesta societat tan crispada i accelerada. Diuen que la creativitat és la intel·ligència divertint-se. Gaudim d’ella i gaudim del temps que disposem. Ser jubilat no és un estat, és un pas cap a un futur millor.

                                                                  Luis Bolívar