Fortuny va arribar a l’edifici on havia nascut. Va observar amb orgull l’enorme mural que penjava de la façana tot recordant el seu pas per aquell lloc. Va entrar a l’interior i li va cridar l’atenció el portal il·luminat. Cent cinquanta peces de diferents colors decoraven l’entrada, acompanyades de testos amb plantes de diferents classes i mides.
Va pujar per les escales com
tantes altres vegades havia fet. En el primer pis, uns desconeguts feien unes
estranyes competicions amb botons. Això era menys perillós que els duels a
espasa que havia presenciat, va pensar.
Va pujar al segon pis i es va
veure sorprès pel soroll de la canalla realitzant obres pictòriques i altres
peces creatives. Afortunadament, la creació artística es mantenia entre aquelles
parets.
Va continuar passejant per
l’edifici. Satisfet, va poder comprovar que el Centre d’Amics de Reus no tan
sols havia vetllat pel seu record sinó que havia fet.
d’aquell espai, que havia
estat la seva llar, un lloc de trobada d’esdeveniments culturals.
De sobte, un sord soroll li va
cridar l’atenció. Semblava respondre al bullici produït per un grup de
persones. El discret aldarull semblava venir dels baixos de l’habitatge. Va
dirigir les seves passes cap allà i es va trobar una munió de persones que
xerraven. Allà es trobaven autoritats locals, artistes i invitats que havien
vingut a presenciar la inauguració d’una exposició. Els quadres encara restaven
ocults sota uns llençols blancs, esperant que algú gosés lliscar la tela per
descobrir les obres.
Finalment, una imatge va atreure
la seva atenció. Es tractava del cartell de l’exposició que deia “Vint-i-vuit a
casa”.
Va somriure i va pensar: “Ja he
arribat a la meva llar! Ara en som vint-i-nou”.
Luis
Bolívar
No hay comentarios:
Publicar un comentario