Hi ha moments que romanen en la
memòria per alguna estranya raó que no acabem d’esbrinar. Tots tenim, de manera
inherent, records atresorats des de la nostra més petita infància: la suavitat
de la tela amb què les nostres mares cobrien els nostres cossos infantils, el
so de la porta que grinyolava quan algú volia entrar a la cuina o la combinació
de colors d’una bala amb la qual jugàvem amb els nostres amics.
Si ens preguntem la raó per la
qual tenim aquests records dins el nostre cervell, segurament no trobarem una
explicació lògica. Com deia algú, els records són una manera d’aferrar-nos a
les coses que estimem, les coses que som i aquelles coses que no volem
perdre. Stanislaw Jerzy Lec deia que
pots tancar els ulls a la realitat, però no als records. En certa manera, tot
es redueix a no perdre l’essència d’allò que som i de les nostres certeses.
Alguna cosa semblant ens va
passar enguany quan, davant de la necessitat, vam haver de buscar un nou lloc
per traslladar el taller de “l’Illa del safrà”. Això implicava marxar d’un lloc
i arribar a un altre de nou per propiciar un nou començament. Sèneca ja ho va
avisar quan deia que cada nou començament ve del final d’algun altre
començament.
El vell edifici va quedar
abandonat. Tan sols, alguns objectes desvalguts van fer companyia als records
que impregnaven les seves parets. Aquell va ser el primer pas que vam fer. El
primer pas, com tothom sap, no et porta al lloc on vols anar, però et treu del
lloc on et trobes.
La bona fortuna, sempre
capritxosa, va posar al nostre camí uns espais situats en la casa natal de
Marià Fortuny, gran pintor ganxet, de vida breu però d’obra immortal.
Difícilment, podíem haver pensat en un espai més adequat a les nostres
necessitats i amb un valor tan emblemàtic com aquest on ens trobem.
I, dit i fet, d’una casa vella a
una bella casa, ens vam traslladar portant els utensilis, bartols, estris i andròmines
necessaris per començar una nova aventura. La il·lusió, la companyonia, l’amistat
i l’art ja ho portem de sèrie en aquesta illa tan especial. Però ara hem trobat
un embolcall meravellós amb el qual acabar de vestir la nostra essència. I,
quin lloc seria més especial que aquest on va néixer i on es va passejar el
pintor de referència de les nostres contrades?
Només queda agrair al Centre d’Amics
de Reus el fet d'haver-nos permès formar part
d’aquest nou viatge. Com deia CS Lewis, mai no s’és massa vell per establir un
nou objectiu, o per somiar un nou somni.
Doncs, som hi! El nostre somni
tan sols ha començat!